Presons

“Identifíquese y deje sus pertenencias aquí.” Ho faig, i una funcionària (no podia ser un tros d’home?) em fot mà pertot arreu buscant aneu a saber què. S’obren les reixes i, després d’haver fet un parell de passes, es tanquen darrere meu. Tremolo i aquell soroll se m’arrela a la memòria fins al punt que no l’he pogut oblidar mai més. Sé que sortiré d’aquell clos al cap d’un parell d’hores, però la por em posseeix i se m’instal·la a frec de pell i a tocar del moll de l’os. Sí, he estat a la presó. No solament una vegada, sinó dues en qüestió de quinze dies, ara deu fer uns vint-i-cinc anys, pam més pam menys. No hi vaig entrar presa, no, sinó a fer unes xerrades a la població encarcerada (a més de la falta de llibertat, m’havien de sofrir a mi!). Ambdós cops va ser a Girona. Del primer, a la presó de dones (una miniatura d’Alcalá Meco amb cinc recluses i dues criatures de bolquers), vaig sortir-ne amb l’ànima encongida; la veritat és que vaig passar del que els havia d’explicar i vaig dedicar les dues hores a escoltar els problemes d’aquelles noies i a intentar fer-les somriure amb qualsevol estirabot. Del segon, a la presó d’homes (una presó d’Estremera o de Soto del Real a escala reduïda), en tinc un record més dur: pinxos amb una mala pinta d’anar-hi anant intentant atemorir una noieta de vint-i-pocs anys. No agrairé mai prou que, aquesta segona vegada, el director del penal no em desemparés ni un sol instant. I ara, granada i portada faixa, la presó real, la que fa por de veritat, se m’obre bar­roerament i pornogràfica davant dels morros. I torno a tremolar. Ara em trobo amb els Jordis i la meitat del Govern legítim del meu país empresonats a la capital de l’“Espanya retardada/ on encara lleven fruit/ caciquismes/ tupinades/ capellanies i feus” i l’altra meitat exiliada a Brussel·les, és a dir, nord enllà, on la gent és “noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”. I rellegeixo el poeta del Crit: “T’han dit presó de pobles./ Als catalans,/ el teu sol nom repugna.// [...] Lliures de tu,/ som lliures d’esclavatge.” Però encara em queda un feix d’humor: veig el meu president com un Manneken Pis que, en comptes d’escopir, es pixa “a la closca pelada dels cretins”.