“Que hi ha l'enemic?”

“Que s’hi posi.” Coi de Gila! Aquests dies en què la situació que ens toca viure és més esperpèntica que qualsevol greguería de Gómez de la Serna o qualsevol artefacto de Nicanor Parra, recordo reiteradament un monòleg de Miguel Gila, l’humorista madrileny que es va exiliar l’any 1962 perquè, segons ell, tenia “un empatx de dictadura”. El veig nítidament: vestit d’uniforme militar i amb casc, seriós com un cagarro, trucant al front i exigint que l’enemic es posi a l’altra banda del fil telefònic. Bons tips de riure.

Per què tinc aquesta imatge tan nítida? Doncs, segurament, perquè passo massa sovint la frontera del Runer. Últimament, a banda dels agents (als quals ja estem acostumats i ens fan la mateixa picor que les puces als gossos) que ens emprenyen perquè hem de baixar i ensenyar-los les nostres pertinences, ja hi he trobat tres o quatre vegades agents amb armes de foc llargues vigilant si arriba l’enemic. Aquesta situació, d’una banda, em provoca por i, de l’altra, em causa perplexitat. Intento explicar-vos el perquè de tot plegat. Em provoca por perquè odio les armes de foc, segurament perquè de petita em deien que les carregava el dimoni i no sé si em fot més basarda en Llucifer, en Pere Botero, en Malacua, en Xafagebre, en Rascagossos o el dimoni banyut i galtavermell de qualsevol funció d’Els Pastorets. Em causa perplexitat perquè estava convençuda que, a banda d’aquell enemic intern que tots tenim, els enemics sempre venen de l’exterior. Doncs res, es veu que estic equivocada. La Benemèrita de la duana del Runer no espera que l’enemic vingui d’Andorra (quina beneiteria arribar a pensar que els andorrans poden atacar Espanya per terra, riu o aire, valga’m Déu!), sinó que està encarada al territori de l’Estat espanyol (encara ho és o m’he perdut res?) i apunta les armes cap a algun enemic intern. Ridícul? Em sembla que sí, però només és una opinió personal.

No sé a vosaltres, però a mi em farien un gran favor si ho poguessin arreglar amb una trucada. Allò de: “Li voldria fer una pregunta... Que avançaran demà?” I un cop sàpiguen a quina hora vindrà l’enemic, que la resta de temps abandonin les armes i ens deixin passar la frontera amb aires de llibertat.