El refotut Black Friday

La història és coneguda i qualsevol pot trobar-la molt ben explicada a Viquipèdia, o encara millor, llegint el llibre original: Walden, o la vida als boscos. S’hi explica l’experiència viscuda per Henry David Thoreau, escriptor i pensador nord-americà de profunda sensibilitat anarquista (ell és un dels creadors del concepte desobediència civil), que un bon dia ho va deixar tot i se’n va anar a viure sol a una cabana a la riba de l’estany Walden, prop de Concord, Massachusetts. Allà s’admira de la bellesa sempre canviant dels colors dels boscos, s’impregna de la senzillesa d’una vida propera a la natura i segurament hi elabora les seves idees sobre l’individualisme i altres concepcions que anticipen l’ecologisme. A Walden, Thoreau s’allunya de la societat, cosa que li permet qüestionar molts aspectes de la vida contemporània. És per això que el seu llibre ha esdevingut un clàssic de la crítica a les maneres de fer urbanes, estressades, consumistes i supèrflues. Ens hi sentim identificats? Doncs Thoreau va escriure el seu llibre el 1853 i avui dia, les tardes d’estiu, el Walden Pond s’omple de la cridòria dels banyistes ansiosos de passar-s’ho bé.

I ara comença l’allau promocional del refotut Black Friday i del reconsagrat Ciber Monday. No em molesta que vingui dels Estats Units, ni l’esnobisme de dir-ho en anglès. Però em fastigueja perquè fomenta el consumisme irresponsable i compulsiu, i em cansa que m’agullonin constantment amb anuncis. Sembla que comprar productes amb descomptes i ofertes ens agrada. Si ho reduïm a l’essència, ens han venut la idea que comprar ens fa feliços. Però res del que comprem aconseguirà apaivagar la pressa per no fer tard o l’ànsia per estar a l’última.

Que no se m’enfadin els comerciants, restauradors i hotelers del país: tant de bo facin caixa, que a tots ens hi va molt. Però encara que Andorra sigui una illa comercial enmig de les muntanyes, jo em sento cada cop més a prop de la sensibilitat de Thoreau. Per sort, a la nostra geografia muntanyosa encara hi ha racons solitaris i salvatges on omplir-se del silenci verdós dels boscos i on respirar el blau del cel sense haver de mirar el rellotge cada cinc minuts. O molt m’equivoco, o tots necessitem el nostre Walden particular, oi?