El paradís de les verges

El nou afer dels paradise papers ha fet aflorar un mem que diu: “Quan els pobres guanyen més diners, els gasten i així estimulen l’economia. Quan els rics guanyen més diners, els acumulen a comptes de paradisos fiscals i treuen aquest diners de la circulació. No és difícil adonar-se, doncs, que les retallades d’impostos per als rics no ajuden l’economia.” Si es fa l’exercici mental de veure els diners com una mena de fluid en circulació, com ara la sang, és fàcil adonar-se que aquest mem parla clar. L’existència dels comptes offshore fa que l’energia econòmica deixi de circular. Cada compte és com un coàgul a les artèries de l’economia. La conseqüència principal de tota aquesta elusió fiscal és l’augment de la desigualtat social. Els diners es concentren en unes poques mans. Aquesta nova filtració dels paradise papers, un nou escàndol, revela com les persones més riques del món inun­den amb els seus diners els paradisos fiscals. A més a més, ens mostra les connexions existents entre totes elles. Malgrat que ja no ens sorprèn, ens hauria de fer saltar de la cadira el fet que totes aquestes accions són completament legals. Per això, per vèncer la desigualtat social, cal tindre present la manca de transparència entre els poderosos, els rics i els governs. Les diverses accions opaques locals són una conseqüència directa de la nostra democràcia absent, perquè les persones tenim un poder electoral limitat, mentre que els governants consideren que disposen d’un xec en blanc. Ens enfrontem, doncs, a una situació on el manteniment de llacunes legals, poc ètiques, permet un benefici econòmic als que amaguen els seus diners a nivell global, o, simplement, als que actuen d’amagatotis amb el que és públic, a nivell local. Mentrestant, els nostres governants, amb el que cobren, poden anar fent la viu-viu, mentre les elits continuen amb el seu comportament extractiu. Però què fer, si ni tan sols la UE vol resoldre aquesta situació? Segueix mirant cap a un altre costat, eludint posar fi als paradisos fiscals als territoris perifèrics dels seus membres. La conclusió és que no ho faran per ells mateixos. Caldrà organitzar-se per impulsar-los a fer-ho. Caldrà actuar, ni que sigui amb la paraula. Perquè, citant Nelson Mandela, una nació no s’ha de jutjar per com tracta els ciutadans més afavorits, sinó per com ho fa amb els que tenen poc, o gens.