Morts indigestes

L’altre dia m’esperava un bon àpat al menjador de casa (la Borda Major d’Encamp, vull dir): bona companyia, els primers calçots de la temporada, unes costelletes de xai per a enllaminir qualsevol i un bon negre de l’Empordà per anar-ho fent baixar. Sí, n’hi havia per a llepar-se’n els llambrots, però tot plegat se’m va indigestar. I no és la primera vegada que em passa: o tinc l’orella massa fina o hi ha gent que parla tan fort que t’has d’empassar les seves opinions (o els seus sermons) barrejades amb el teu menjar si us plau per força si no vols entrar en una discussió a veu alçada que només aniria en detriment del local i dels seus propietaris i que et faria quedar a tu a l’altura del betum, és a dir, més o menys al mateix nivell que els qui donen la llauna.

Tot plegat anava de morts (mal tema de conversa que ja per si mateix és difícil de pair). Els comensals cridaners parlaven de l’afusellament del president Companys; de l’aniversari de la mort, al llit, del general Franco; de la defunció de Marta Vásquez, la presidenta de Madres de Plaza de Mayo, sense haver pogut trobar ni la seva filla ni el seu net; del decés, a l’Argentina, de José Manuel Maza, fiscal general de l’Estat espanyol... Charles Manson, l’assassí de Sharon Tate, i Jana Novotna, la tennista txeca, es varen estalviar els comentaris perquè la mort els va arreplegar un xic més tard. Els tertulians amb altaveu celebraven algunes d’aquestes morts i se’n fotien de les altres. De quines? Tant se val. És sabut que l’alegria dura poc a casa dels pobres i que els rics també ploren i, com diria Joan Fuster: “La mort és el remei de tots els mals”, fins i tot dels nostres.

Parlant de Fuster, del naixement del qual just avui celebrem el vuitanta-cinquè aniversari (“Així que hom naix comença de morir”), deixeu-me fer propaganda del llibre que l’editorial 3 i 4 de València ha publicat per commemorar aquesta data. Es titula Nosaltres, les fusterianes. Us el recomano: 139 dones sàvies d’arreu dels Països Catalans (per exemple, la nostra Roser Porta, la doctora Lola Badia o la periodista Mònica Terribas) analitzant la figura del suecà i aquella beneita de la Carol, com sempre, deixant-ne anar alguna de fresca.