Un esforç que val la pena recordar

La plaça Lídia Armengol, la situada a l’entrada inferior de la nova seu del Consell General, coneguda popularment com la dels poetes gràcies a les escultures de Jaume Plensa, ja s’ha convertit, malgrat el seu poc temps de vida, en un espai neuràlgic i estimat per la ciutadania d’Andorra la Vella. Jo hi visc molt a prop i no es pot negar que l’espai verd i obert que s’ha guanyat al mig de la ciutat és molt d’agrair. Ara es fa difícil pensar que l’actual paisatge urbà d’aquesta zona podria haver estat ben diferent.

Ho recordava ahir al Consell General aprofitant la votació d’un crèdit extraordinari per dotar de fons suficients la futura passarel·la que ha d’unir el carrer de la Vall amb la plaça del Poble. Aquest projecte que en breu –esperem– sigui una realitat, és conseqüència dels canvis valents que el Govern del PS, i més concretament el llavors ministre d’Ordenament Territorial, Vicenç Alay, van adoptar.

El 2009, quan vam arribar a l’executiu, el que hi havia previst –i fins i tot amb l’obra ja adjudicada– era un projecte urbanístic ben diferent. En aquest espai ara ocupat per la plaça s’hi havia de construir un voluminós edifici per albergar la nova seu de la justícia. Hauria quedat gairebé al costat del de Govern, deixant tot just un carrer estret, i hauria tapat el nou Consell General. Hauria quedat una zona enclotada, amb poc espai obert i molt trista urbanísticament parlant. Molt diferent, com deia, de l’actual situació.

Crec que tots valorem actualment de forma molt positiva l’existència de la plaça Lídia Armengol i les possibilitats cíviques que do- na, més enllà d’haver-se convertit en un atractiu turístic més de la capital amb el conjunt escultòric de Plensa. Això és, en gran part, gràcies a una decisió, la d’aturar el projecte inicial de la seu de la justícia, que no va ser senzilla. Vicenç Alay i la resta del Govern del PS es van trobar amb un projecte avançat i va ser necessari negociar a diverses bandes, amb el comú, amb el Consell General, amb la constructora que ja tenia encarregades part de les obres, per reconduir-lo. Crec que el temps, malgrat l’inconvenient que per a la justícia ha pogut suposar el retard a disposar de la seva merescuda seu pròpia, ens ha donat la raó. L’esforç i les hores dedicades ara fa uns anys va pagar la pena per gaudir d’aquest espai.