Un vaixell de paraules

Aquesta setmana s’han lliurat a Andorra els Premis Internacionals Ramon Llull i per primer cop (esperem que el precedent es consolidi) hem pogut gaudir de la conferència del guardonat amb el Premi de Catalanística i Diversitat Lingüística, el professor Jon Landaburu, lingüista compromès en la defensa de les llengües minoritàries d’Amèrica Llatina que ha dedicat prop de 50 anys a estudiar i protegir les llengües dels pobles indígenes de Colòmbia. La geografia complexa d’aquest país extraordinari fa que contingui tota una col·lecció d’ecosistemes. I alhora, aquesta diversitat natural es tradueix en una gran diversitat cultural, i per tant, lingüística: s’hi parlen prop de 70 llengües diferents.

Alguns només coneixem Colòmbia a través de les novel·les de l’autor colombià més llegit, Gabriel García Márquez, que en llibres com Cien años de soledad va sorprendre tothom amb el realisme màgic fruit d’un profund mestissatge cultural entre els descendents dels colonitzadors, els indígenes i els esclaus africans. El mateix García Márquez explicava que a vegades tenia problemes amb els traductors de les seves obres, especialment els francesos, a qui ell considerava els mestres del racionalisme. Deia que sovint els traductors de París es queixaven que algunes de les anècdotes que passaven a les seves novel·les eren inconcebibles des de la seva perspectiva racionalista. Per tant se sentien incapaços de traduir allò. Però no es tractava d’un problema lingüístic, sinó conceptual. Que serveixi aquesta anècdota per exemplificar una idea clau que va explicar molt millor el professor Landaburu: que cada llengua conté dins seu una determinada visió del món. Que, encara que no en siguem conscients, la sintaxi que emprem per comunicar-nos, no només estructura una frase o un text, sinó que ordena tot el nostre món. I em permeto afegir, graponejant Wittgenstein –però també Pedro Salinas– que en essència, només existeix allò que podem anomenar amb paraules. Per tant, és amb el llenguatge que construïm el nostre món, tant el món exterior com el simbòlic i espiritual. Com més ric, més precís i matisat sigui el nostre llenguatge més s’eixamplaran els límits de les nostres fronteres i només així podrem travessar l’oceà que ens durà a nous continents.