Brussel·les

Per a mi, Brussel·les sempre ha fet olor de poesia i de política. La primera vegada que vaig passejar-m’hi em devien llepar els vint anys i ho vaig fer de la mà de Josep Carner i del seu poema Bèlgica, publicat al llibre Llunya­nia el 1952, molts anys després que ell fos cònsol a la capital de l’Estat belga: “M’agradaria fer-me vell dins una / ciutat amb uns soldats no gaire de debò...” Era una ciutat amb prades, oms, carrers i fanals, cases antigues i parcs, portals d’esglésies i paraigües, vells jardins i brolladors... Era una ciutat com qualsevol altra.

Passejant pels carrers de Brussel·les, no he tingut mai la intenció de fer de turista i entretenir-m’hi contemplant els edificis que fan de seu de les institucions de la Unió Europea ni la catedral de Sant Miquel Arcàngel ni el jardí botànic ni l’Atomium ni el Manneken Pis. Amb Francesc Macià i Ventura Gassol, he entrat al Casal Català que ells van fundar en refugiar-se a la ciutat belga després dels Fets de Prats de Molló, un any abans de ser nomenats president de la Generalitat de Catalunya i conseller d’Instrucció Pública, respectivament. Amb Émilie Noulet, esposa de Carner, he passejat per la poesia simbolista pels passadissos i les aules de la Universitat Lliure de Brussel·les, on ella i el seu marit eren professors. I amb tots plegats m’he peixat de musclos i patates fregides i m’he abeurat de cervesa fresca a molts dels petits bistrots de la ciutat.

Avui, 7 de desembre de 2017, torno a passejar per Brussel·les, llaç groc al pit i somriure als llavis glaçats, i ho faig de la mà del meu poble i del poble flamenc, mussitant Paroles de Bruxelles, una vella cançó de Brel: “Et sur l’impériale / le coeur dans les étoiles...” Hi hem anat amb la poesia utòpica als ulls i la raó dels justos al rerefons de l’infern de l’americana a veure els nostres amics, els nostres exiliats (com en d’altres temps), els nostres volgudament alçats... Per defensar una pàtria que, segons Gassol, “va morir tan bella, / que mai ningú no la gosà enterrar” i per donar esperances a un president per a qui no desitgem, com diria Carner, que els nens belgues l’hagin de veure tant de temps que acabin parlant-ne dient: “És el senyor de cada dia.”