El convidat invisible

Ho ha desitjat tota la vida i ara, després de tants anys mirant de passar desapercebut, per fi ha aconseguit ser invisible. No sap com, ni quan, ni per què va començar a avor­rir el Nadal. Potser van ser els records grisos d’una infància de postguerra? Potser les llargues sobretaules amb discussions farragoses entre germans i cunyats? O tal vegada la seva aversió a les festes nadalenques era més recent i tenia a veure amb l’excés consumista d’una societat hiperconnectada en què ell se sentia cada vegada més sol? En tot cas, tampoc volia amargar-li la festa a ningú i per això dissimulava. Hi ha moltes maneres de fer-se invisible: seia al seu lloc al cap de taula i somreia, però evitava entrar en converses de cap mena. En els sopars familiars feia un posat absent i com a molt només amanyagava els nets. Tots s’havien acostumat al seu paper silenciós i l’acceptaven tal com era. Però en molts moments hauria volgut fer-se fonedís. Ser invisible de debò.

I ara per fi ho ha aconseguit. Però no imaginava que la invisibilitat fos tan freda. Somriu quan observa els nets que juguen. També espia els gendres entaulats, les filles i la seva esposa portant safates amb neules i torrons, el fill obrint una ampolla de cava. Li agrada veure’ls feliços i ben avinguts. Aviat tocaran les dotze campanades i ja tenen el raïm preparat. Es respira un ambient festiu relativament excitat i en l’enrenou de la taula tothom busca la seva copa per brindar quan entrin en el nou any. Discret com sempre, ell s’ho mira sense ser vist. De cop tot és un esclat d’abraçades i petons. És emocionant veure’ls tan contents. Però inesperadament una veta malenconiosa entristeix el seu esguard quan li sembla que ningú el recorda. Que ningú pensa en ell. Però per sort no és ben bé així perquè capta la mirada enterbolida, d’emoció continguda, de la seva esposa que mira cap a l’espai buit del cap de taula. Ella el salva de l’oblit. Per un instant, ell sent l’escalf dels seus pensaments. Si pogués, agafaria el boli que algú ha perdut al moble del menjador i li deixaria un missatge escrit en el revers del paper de regal: “No tinguis pressa, jo t’espero [hi escriuria]. Aquí fa molt de fred i us trobo a faltar. Però no pateixis per mi. T’estimo molt. Bon Nadal i feliç any nou.”