Jean d'O: l'elegància del pensament

Darrerament França ha patit la pèrdua de celebritats del món de la cultura però en especial voldria destacar la de l’escriptor i periodista Jean d’Ormesson, tot un referent. Fill d’una família d’arrels aristocràtiques va ser autor de més de 40 novel·les i director del diari Le Figaro. Ell mateix es definia com un home de dretes amb creences d’esquerres. El considerava i el considero un referent per a mi. Un home que desprenia elegància en cadascuna de les seves paraules i cadascun dels seus pensaments, un home de la França culta.

Era una mescla d’elegància i intel·ligència al mateix temps. Sobre el concepte d’elegància Ormesson escrivia sovint. Si m’hagués de quedar amb alguns conceptes que transmetia, em quedava amb aquests: “Tot correu mereix una resposta.” Donant a entendre que una resposta és una expressió d’elegància, sempre recordava que intentava seguir aquests dos consells de la mare: “No t’esforcis a destacar”, ja que el treball ben fet i la perseverança és el que et pot portar a destacar i “no parlis de tu mateix”.

La seva presència mediàtica en els programes de tertúlies de gran audiència al país veí denotava que era un personatge sempre molt esperat i reclamat pel públic. Tenia la virtut de vulgaritzar –en el bon sentit– la cultura i de fer propers els grans filòsofs i escriptors.

Donava elements de reflexió de tot ordre sempre encaminats a la seva òptica del concepte de la felicitat. No en va, se’l coneix per l’écrivain du bonheur. M’agradaria recordar una cita que ell sempre deia fent referència a la felicitat: “Je crois que si je passe pour l’écrivain du bonheur, c’est parce que je pense qu’il faut être heureux en dépit de tout le reste.”

La presència d’intel·lectuals en els mitjans audiovisuals aporta qualitat i dona un nivell molt saludable i necessari a la nostra societat: aquestes intervencions són avui en dia les úniques que donen, al públic, ganes de llegir i de pensar més enllà.

Malgrat la desaparició de Jean d’O, tenim personatges mediàtics al país veí com, per exemple, Fabrice Lucchini, que continuen la tasca de la divulgació de la literatura. Són moments en els quals l’anomenada caixa tonta deixa de ser-ho. Precisament, sobre això també opinava. Deia que la televisió era un espectacle, una tribuna, una escena, un circ i un diari del món.