El Doctor Il·luminat

Només us demanaré que us el mireu amb els meus ulls. Vegeu-lo: som al segle XIII i un home d’uns trenta anys, ric, casat i emmainadat, acostumat a un ritme de vida luxós i a perdre les nits escrivint a la seva fin’ amor a la manera dels trobadors. Una nit, camisa de dormir fins als peus i gorra de dormir amb borla blanca, entretingut en un plant d’amor, té una visió que li glaça la sang. És Nostre Senyor que li diu: “Ramonet, et condemnaràs a l’infern. Renuncia a tot i dedica’m la teva vida.” En Ramon, pobrot, està tan confós que l’endemà a la nit hi torna i té la mateixa visió. Així cinc dies seguits. Queda tan esglaiat que entén que realment és Déu qui li parla. I, a partir d’aleshores, li dedica la vida.

A partir d’aquí, aquest home s’adona que no pot dur la paraula de Déu als incrèduls en català, sinó que ho ha de fer en la llengua dels no-creients. I estudia àrab, hebreu i llatí. I també raona que no els pot fer canviar el seu credo per una altra creença. I conclou que “ningú no deixa el creure pel creure, sinó per entendre” i crea una escola d’idiomes perquè una colla de frares aprenguin llengües abans d’anar a evangelitzar. I escriu una Ars perquè entenguin i un fotimer i mig d’obres en quatre llengües: català, llatí, provençal i àrab. I, a més, recor­re tot el món conegut sobre un burriquet per anar a veure papes i a evangelitzar ter­res llunyanes... Contemporani d’Alfons X el Savi i de Dant, un xic més gran que Petrarca i Boccaccio, un segle més antic que les Chroniques de Froissart i els Canterbury Tales de Chaucer, dos segles més vell que Malory i Commynes, fou el creador del català literari, perquè no hi havia costum d’escriure en llengua vulgar. Té una clara consciència de l’idioma i innova en la gramàtica, en la sintaxi, en la formació de mots...

Hi ha qui assegura que tal dia com avui, un 25 de gener, però de l’any 1232, va néixer Ramon Llull. La llengua i la literatura catalanes no serien res sense ell. La Doctrina Pueril, el Cant de Ramon, el Llibre d’Amic e Amat, Lo Desconhort, el Llibre de meravelles... No ho puc abastar tot. I plego perquè fa estona que dono voltes a una reflexió lul·liana: “Com que és més açò que ignores que açò que saps, no parlis gaire.”