L'incert futur dels mil·lennials

Un informe de l’OCDE, publicat fa tres mesos, preveu que quan es jubilin, els joves afrontaran majors riscos de desigualtat que els pensionistes actuals i viuran pitjor l’etapa de la seva vellesa. A més, l’informe destaca que també augmentarà la desigualtat durant la vida productiva, com a conseqüència de les reformes laborals que hauran tingut per resultat la disminució dels ingressos de la majoria i que aquest fet repercutirà en les futures pensions, generant un major risc de pobresa. Es calcula que aquest escenari afectarà, de manera especial, els anomenats mil·lennials, els nascuts entre el 1980 i el 2000, el futur dels quals, en paraules de l’OCDE, serà particularment dur. L’informe explica que l’any 1980 hi havia 20 persones de 65 anys o més per cada 100 persones en edat productiva; a conseqüència de l’envelliment, l’any 2015 aquesta xifra augmenta a 28 i es preveu que el 2050 es dupliqui per assolir 53 pensionistes per cada 100 cotitzants.

La gent viurà més; alguns hauran gaudit de bones trajectòries amb ingressos estables en front d’altres que hauran rebut sous inferiors, i fins i tot hauran estat aturats temporalment. La desigualtat, que va en augment de generació en generació s’agreuja amb la bretxa salarial entre homes i dones que es continua mantenint després de la jubilació. Segons l’OCDE, les dones són més pobres a la vellesa, ja que els pagaments anuals a persones de més de 65 anys són el 27% inferiors per a elles que per a ells. L’organisme recomana prevenir la desigualtat i evitar que s’acumuli en el temps.

Ara que hem entrat en etapa preelectoral, la premsa recull les inquietuds dels polítics que giren al voltant de temes que una gran majoria de la població no entén i li resulten indiferents. Són testimonials les propostes que defensin els principis de l’Estat del benestar, que lluitin contra la desigualtat, que reclamin salaris i pensions suficients per sostenir vides dignes. La majoria dels polítics no es mostren preocupats per temes com la paritat, la bretxa salarial entre homes i dones, les pensions, l’educació, la sanitat; en definitiva, allò que afecta la nostra vida diària. La pèrdua de qualitat de l’Estat del benestar s’accepta com un fet irremeiable, en nom de la sostenibilitat de les pensions i de les finances públiques.