Biaixos

La meva etapa escolar va ser tot un èxit. Mai vaig ser el primer de la classe ni el més popular, però com que no aspirava ni a una cosa ni a l’altra, no recordo cap frustració en aquest sentit. Algunes classes m’agradaven i altres no tant, i me’n vaig anar sortint amb facilitats en alguns àmbits i sense dificultats insuperables en d’altres. Vaig tenir la sort, sobretot, d’estar envoltat de bona gent, d’una colleta dels que veníem de la francesa d’Escaldes que a mesura que avançaven els cursos i coneixíem gent nova, es va anar ampliant, seccionant i reconfigurant. També vaig freqüentar temporalment alguns dels grups més durs i gràcies a això vaig saber situar amb precisió els límits que m’havia saltat, vaig conèixer de prop què vol dir patir les conseqüències d’una anada d’olla concreta però, per sort, vaig saber frenar a temps en més d’una ocasió. Vaig acabar l’adolescència viu, sense seqüeles, sense haver de fer front a situacions dures, sense haver de fer front a problemes de salut greus, sense haver patit assetjament, amb els diplomes que donaven al final de cada etapa, amb l’orientació desitjada en cada moment i amb eines per ser autocrític i millor persona. Les línies anteriors em retraten a mi i retraten una bona part dels meus amics. Si ens oblidem d’una falsa modèstia condescendent que no ens ajuda a res, són històries d’èxit. No ens retrata a tots, però. Alguns es van quedar pel camí. D’altres arrossegaven l’obstacle d’una discapacitat que sempre els va posar les coses més difícils. D’altres van haver de combinar els exàmens amb greus problemes de salut o amb una situació familiar extremadament difícil. Encara d’altres van haver de patir molts anys les conseqüències d’un excés que no van saber frenar a temps o d’una decisió equivocada. Quan analitzem un sistema educatiu (per triar escola per als nostres fills, per exemple) tendim a valorar-lo en funció de la nostra experiència. Faríem bé, però, d’ampliar mires i preguntar a aquells a qui la cosa no els va anar tan bé, a aquells que el sistema va deixar pel camí, primer, i va invisibilitzar, després. I això és especialment aplicable a la política. Potser els assessors en qui més hauríem d’invertir per fer de casa nostra un món millor haurien de ser aquells a qui la vida no els ha somrigut gens.