Parlem de diàleg

La responsabilitat de tot governant és vetllar pel bé comú. D’altra banda, li correspon, també, tenir en compte els interessos i aspiracions de la ciutadania, que expressa les seves reivindicacions a través dels corresponents grups de pressió. L’estira-i-arronsa és necessari per créixer i evolucionar i és fonamental, perquè ens permet aprendre a escoltar i a posar-nos al lloc de l’altre: parlem de diàleg. Aquests dies hem pogut observar com la voluntat d’empatitzar amb els altres no és la prioritat de tot­hom. És, de ben segur, legítim i, fins i tot, rendible a curt termini com a estratègia, però no és de rebut no exercir un mateix allò que, ja no es demana, sinó que s’exigeix i imposa al seu interlocutor. Defensar un projecte i/o uns interessos és del tot normal, sempre que el mètode ho sigui també. No és, doncs, d’estranyar que per amagar aquesta falta de voluntat hom hagi de generar discursos que possiblement obtenen els titulars immediats de la premsa. Malgrat tot, el polític, quan exerceix responsablement pensa en l’interès general i en el llarg termini, conscient del fet que el temps ho posa tot al seu lloc. Em refereixo al tema que està emplenant les portades dels diaris: la reforma de la Funció Pública que vol impulsar el Govern del país. Un repte que altres governs sabien que calia abordar però que, pels motius que sigui, tots ells legítims, no s’havia entomat. I ara s’està fent amb la millor de les voluntats per contribuir a transformar i a posar, allà on cal i on es mereix, la feina dels nostres treballadors públics. Ni més ni menys. La reforma s’està plantejant sota dues premisses: d’una banda, millorar el servei d’atenció i garantir una Administració més eficient i, de l’altra, permetre als treballadors públics gaudir de millors condicions laborals i salarials, amb l’establiment de la carrera horitzontal i les expectatives de formació i promoció professional. Estem veient, al costat de casa nostra, a quin clima porta la sistemàtica judicialització de la política. Caure en aquestes pràctiques és tancar la via del diàleg: és buscar l’enfrontament i no buscar solucions. Hem de veure aquest moment com una oportunitat per fer un salt endavant: hem de ser capaços tots plegats d’avançar a través del diàleg.