En perill d'extinció

Fa uns anys, en un altre diari, expressava el meu convenciment de pertànyer a una sub­espècie en perill d’extinció: la dels catalanoparlants monolingües. Ara ja ho puc donar per ferm. No vull formar part del club de les persones amb la llengua bífida o viperina ni penso permetre que el català sigui una llengua de segona al costat dels idiomes que algú considera superiors ni penso parlar o escriure catanyol o catanglish. I tenir tres o quatre llengües o una de sola i haver-la de girar ja em provoca un dolor esgarrifós dins la boca.

Tampoc us penseu que soc una ignorant d’anar-hi anant. El que vull dir és que a casa meva (en territori de llengua catalana) només parlo en català si no és que l’interlocutor té una bona excusa. Els altres idiomes els parlo més o menys bé només a l’estranger, a casa dels altres. En territori de parla francesa sempre m’hi he entès en francès, tot i que alguna vegada he estat a punt d’enverinar-me per haver intentat demanar peix, i a les Espanyes hi parlo l’idioma que em van ensenyar a col·legi, és a dir, el castellà, i el parlo tan bé que tot just saludar algú amb aquell “hola” tan palatal que tinc ja s’adonen que no pertanyo a la seva tribu, sinó que soc una d’aquells “ellos” als quals estimen tant.

Ja veieu, doncs, que soc una rara avis i potser intuïu que això també em comporta problemes en el nostre pa de cada dia. Per exemple: si vaig a algun hotel i vull que em despertin a dos quarts de vuit, he de dir que ho facin a dos quarts de set perquè, si no, em desperten a dos quarts de nou. Vista i apresa aquesta tècnica, ja puc dormir en pau; però encara no hi puc menjar. L’altre dia vaig demanar un músic per a dos i el cambrer em va dur dues culleretes: m’hauríeu d’haver vist la cara! Havia entès “mousse”, perquè es veu que el francès sí que l’entenia. Si en comptes de ser a Barcelona hagués estat a l’Empordà i hagués demanat grana de capellà, no vull ni imaginar què coi m’hauria dut! Com podeu entendre, ja fa anys que no demano cafè amb gel; entre altres coses, perquè el cafè amb llet el trobo del tot fastigós. M’he passat directament al cafè (sol no: amb cullereta, un platet, una tasseta i sucre); això sí, amb un bon whisky per anar tirant.