Amistat i política

Repasso la premsa mentre prenc un cafè quan seuen dues dones a la taula del costat. Les observo dissimuladament. Després de fer la comanda, una li diu a l’altra que sort que pot quedar amb ella perquè si no, no sabria amb qui parlar-ne. Amb aquesta introducció ha captat tota la meva atenció, i conscient que no és a mi a qui li vol explicar el que sigui que hagi d’explicar, utilitzo l’excusa del diari per fer veure que no escolto. Pel que dedueixo, la que té el problema motiu de la cita, considera que no en pot parlar amb el Pep (deu ser el marit) que pensa que tot allò són collonades i que no s’hi hauria d’entestar tant.

Passa que una amiga comuna ja no vol quedar mai. Es veu que fa poc la va veure per casualitat, i van mirar de trobar-se per fer un cafè, però l’altra mai no trobava el moment i al final va dir que ja la trucaria. “Tu et penses que m’ha telefonat?” pregunta queixosa. La que escolta fa que sí amb posat greu mentre suca la punta del croissant al cafè amb llet. La primera continua: diu que abans sempre quedaven perquè era ella qui feia l’esforç, però ara s’ha adonat que l’altra sempre té alguna cosa més interessant a fer. Se sent enganyada. Desenganyada. De sobte una amistat sincera s’ha transformat en una amistat tòxica, per interès. Quan s’acomiaden (la que escoltava diu que ja la trucarà), demano un altre cafè per dissimular però la dona del Pep diu que es queda un moment. A l’instant, sense saber que l’espio, agafa el telèfon i truca a una altra amiga. Explica que acaba de quedar amb la Mariona (és la que seia aquí al costat fa no res) i que ja ha parlat del tema; amb indirectes, és clar, però es queixa que la tal Mariona, ha fet veure que no entenia les insinuacions. “Saps què m’ha dit? Que ja em trucarà! T’ho pots creure?” Imagino que en aquell moment la Mariona deu estar mantenint una telefonada semblant amb una altra amiga. No entenc que s’enredin tant ni que s’hi facin tanta mala sang. Parlant clar i amb bona voluntat podrien aclarir-se, no?

Torno a les pàgines d’actualitat. Parlen d’una vaga. Com amb una amistat frustrada, qui no s’ha sentit decebut algun cop pels editorialistes o pels que surten a la plana de nacional? Espero no acabar com el Pep, que se’n desentén i diu que tot això són collonades.