Fills del barri

Un dels plaers d’assistir a la celebració de la Consòrcia és la de retrobar-se amb gent que no veus gairebé durant la resta de l’any, entre ells els amics d’infància que ens vam criar al barri antic d’Andorra la Vella. Llavors et venen imatges del com i, sobretot, d’allà on jugàvem: ho fèiem plegats i al carrer o a la natura. Eren moments de llibertat per anar allà on volíem enmig d’un espai de temps infinit durant el qual perpetuàvem aquells jocs tradicionals, com el cluc i el planta fullat, amb el futbol i altres esports col·lectius que ens animaven a córrer, a grimpar, a riure i, sobretot, a compartir. Dic jocs tradicionals col·lectius perquè tothom hi tenia el seu lloc, fos quina fos la seva edat, condició física, habilitats o perícia. D’aquests jocs i sortides es bastia la convivència entre companys del barri, convivència que avui perdura a través de l’amistat. Si observem com han crescut els nostres fills, una generació després tan sols, constatem que no ho han fet al barri: gairebé cap hi viu i, a més, nosaltres ens hem anat desplaçant cap a avingudes o espais urbans on la convivència a l’exterior no és possible. Tret de l’escola o algunes activitats esportives o culturals, els nostres infants han passat el seu temps lliure a casa, sota control i supervisió dels pares. L’escriptora britànica Jay Griffiths afirma que avui, tant a Europa com a Amèrica, sembla que els nens estiguin sota arrest domiciliari. L’any 2011, l’Unicef va demanar als infants que expliquessin allò que necessitaven per ser feliços. Les tres primeres respostes van ser: passar el temps, especialment amb la seva família, amistats i, amb més precisió, poder fer-ho a l’aire lliure. Els estudis mostren que quan es permet als nens jugar sense estructures, a la natura, el seu sentit de llibertat, independència i força interior prosperen. A més, quan gaudeixen de la natura no només estan menys estressats, sinó que també es recuperen mes fàcilment dels esdeveniments estressants. No vull dir de cap manera que érem millors nenes i nens que els que ens han succeït, però sí que vam poder gaudir d’un esbarjo, sota les regles òbvies de respecte i convivència, que avui molts no tenen. Segurament anem cap a unes generacions amb menys autonomia pel fet –entre altres– de no haver-los deixat prou moments d’autèntica llibertat.