Gràcies, Rosa

Vaig viure de prop els últims dies de la vida de la Rosa. Tal vegada seria millor dir: de la mort de la Rosa. Aquell difús llindar i confí entre una i altra. Caminar cap a la mort no és fàcil. Em faig vell i he llegit massa... La Rosa la veié, la sentí i l’esperà amb una gran enteresa. “He tingut molta sort –em digué– i soc una privilegiada, he viscut més anys que els pares i germà.” I així, amb la memòria, feia presents els absents, just els dies del seu últim viatge. La mort no li era aliena ni forastera en el seu caminar, com tampoc la fe rebuda de sa mare. Li donà serenitat i força per preparar el seu dol. Sabia i havia fet seu que “una ferida també és un lloc on viure”, un sentit vers de Joan Margarit. El morir conté sempre moltes morts en ser la vida un camí de pèrdues, un donar-se compte que vivim a la intempèrie, que estem al ras cada dia, a Andorra i a Síria...

Dol la pèrdua dels amics. Vivim de sobte l’experiència de l’absència i, atuïts, ens quedem muts, sense paraules, ja que no diuen prou. “Ante la muerte solo vale el silencio”, escrigué León Felipe. Som al dol, al condol i al consol. Al plor, a l’abraçada i al silenci perquè trobem a faltar alguna cosa de nosaltres mateixos, ha escrit Joan-Carles Mèlich a L’experiència de la pèrdua, un recent llibret que us recomano.

“Un esperit gran en un cos petit”, afirmà Mn. Ramon Sàr­ries en el seu funeral. Cert. Una dona lliure, incansable, lluitadora, honesta. La política era per a ella un privilegi i un deure, al servei dels altres, amb humanitat, intel·ligència i un gran sentit de justícia social. Perseverant, tossuda, agraïda, valenta. Reconeixia encerts i errors, propis i aliens. Escoltava, pensava, actuava i s’explicava. Un motor. Amb les mans al timó volia alta mar, del contrari canviava de nau. Feminista de no sé quina onada, el seu afany i la seva lluita era per la igualtat real i efectiva entre dones i homes en un model de societat sense diferències, humiliacions, discriminacions i greuges. I, com és moda ara en el combat pel control de la gramàtica, em permeto escriure i ja em perdonarà el poeta: “me encontraréis a bordo, ligera de equipaje / casi desnuda, como las hijas de la mar”.

Gràcies, Rosa, per ser-hi sempre.