Urgències

Eren una petita banda de caçadors-recol·lectores. Nòmades. Es movien al ritme dels animals que caçaven i, en menor mesura, de les fruites que recollien. Vivien en coves o en balmes. Un dia d’hivern va nevar molt. Molt més de l’habitual. I va continuar nevant encara fort uns quants dies més. Van sortir diverses expedicions a la recerca d’alguna o altra bestiola, però sempre tornaven amb les mans buides. Van anar caient com mosques. El grup es va fer molt petit. Temps després, un d’ells es va perdre i ja no els va retrobar, tant hi fa. Un dia, va caure per un penya-segat. No es va matar però li va anar de poc. Fractura de tíbia i peroné avant la lettre. Segurament, hauria acabat morint d’una infecció, però el va matar abans la gana. La història era molt senzilla: si no menjaves, no vivies, i si no caçaves o no recol·lectaves, no menjaves. La capacitat de gestió dels imprevistos era mínima i una forta nevada o una malaltia eren la mare de tots els imprevistos. Unes quantes generacions després, els descendents dels pocs que van sobreviure d’aquella banda ho van tenir molt més fàcil. Va arribar l’agricultura, van arribar les sitges i, amb ells, la capacitat d’emmagatzematge i la millora en la gestió dels imprevistos. Una forta nevada va deixar de ser un drama. Com a mínim un drama immediat. Amb les gelades podies perdre una collita però no et mories en un termini de dies. Els bacteris continuaven podent fer de les seves, però morir-te de gana per un accident o una malaltia era cada cop menys probable. Després, van arribar les neveres. I els pots de conserva. I els supermercats. I el teletreball… Tinc la sensació, però, que som més a prop de la incertesa de les bandes que de les possibilitats que ens va oferir l’agricultura. Un camió aturat el dia d’una nevada ens sembla un drama. Algú que es troba de baixa, un aprofitat. Els camioners que es juguen la vida per una carretera impracticable i els companys de feina que venen a treballar amb febre i carregats amb un dispensador de grip són herois moderns, els insubornables. Anar a caçar / treballar ens sembla avui tan urgent com fa 14.000 anys. El món es pot aturar perfectament durant dos dies, però ens agrada creure que no, que el moviment continu és imprescindible. Malaguanyat progrés…