Fukuyama versus Huntington

En el decurs dels meus llu-nyans estudis universitaris, se’m va explicar detingudament la diferència essencial que oposava els sistemes autoritaris sud-americans als dictatorials comunistes. Els primers eren transitoris, mentre que els altres eren definitius i no es podien reformar. Aquesta distinció semàntica no tenia cap fonament científic. Així ho ha demostrat la desaparició, dels uns i els altres, cap a final dels anys 80, donant aleshores peu a la teoria desenvolupada pel professor Fukuyama. Celebrava la victòria, segons ell, incontestable de la democràcia liberal i dels seus valors sobre les altres ideologies, tot avisant que això no significava, en el futur, l’absència de conflictes i confrontacions puntuals. I molts compartien aquest pensament, creient que així s’havia girat un foli de la història.

Avui dia, aquesta ingenuïtat, criticada ja en aquell moment per Samuel Huntington, topa amb la realitat. En molts llocs del planeta, es menyspreen radicalment aquests ideals. Assistim a l’emergència de nous sistemes autoritaris, a Turquia, a Rússia o encara a Veneçuela, i a la supervivència de règims dictatorials, tal com a Síria o a Corea del Nord. Per tant, es posa en relleu que la victòria anunciada per Fukuyama s’allunya cada dia més. Aquest sentiment ve confirmat també per la recent aparició de governs autoritaris, en la vella Europa. Hongria i Polònia encapçalen aquest moviment, contrari als principis bàsics de la Unió Europea i del Consell d’Europa. Inclús, constatem com alguns estats, dels quals els valors democràtics eren indiscutibles, desvien el debat polític en l’àmbit judicial, fins al punt que alguns es veuen privats de llibertat, a conseqüència de les seves opinions, en base d’ordres de detenció que ni es gosa difondre als altres països europeus, que, i així s’ha constatat, no els executarien de cap manera. I què dir de la censura d’una obra en el marc d’una exposició d’art contemporani, de reconeguda vàlua internacional.

Podríem doncs creure que Huntington i el seu realisme han vençut Fukuyama i el seu optimisme. Tot i això, no podem perdre l’esperança i hem de desitjar que, malgrat les dificultats, la realitat acabi per donar la raó a Fukuyama.