Esmena a la totalitat

A casa, dels quatre germans, tres som Capricorn. 13, 16 i 19 de gener, cadascun amb les seves dèries. Ens assemblem en la veu però no en el caràcter, i amb això n’he tingut sempre prou per no creure’m els horòscops. Amb el gènere, em passa una cosa similar. Soc conscient, evidentment, que entre homes i dones hi ha diferències, però sempre m’ha sonat ridícul magnificar-les. Detesto les converses d’homes, la cavallerositat i una bona part de les coses associades a la virilitat, i encara no he entès mai què té de femení la feminitat o què carai és el toc femení. No som incommensurables. Entre homes i dones –per centrar-nos per avui en aquestes dues categories insuficients– hi ha diferències, com també n’hi ha entre les dones, entre els homes, entre els andorrans i entre els tsembaga maring. Les diferències, per tant, les dono per descomptades i evito magnificar-les. El que queda, el que m’amoïna, és la construcció de la desigualtat sobre aquestes diferències. Per combatre-ho, no cal ser especialment creatiu; n’hi hauria d’haver prou d’aplicar la recepta infal·lible en casos de desigualtat: respecte a la diferència i foment i garantia de la igualtat efectiva. I no aturar-nos fins a aconseguir-ho. Aquest 8 de març, a més, ha tingut un punt diferent. Crec que el feminisme ha encarat especialment bé el camí cap a la igualtat amb un prerequisit fonamental: la visibilitat. Doble visibilitat. A tots els que no hi veien i encara no volen veure se’ls han plantat als morros dues realitats. D’una banda, models femenins en tots els àmbits de la vida que ens recorden que les dones poden ser tot allò que es proposin i que si no estan més presents en alguns àmbits no és per manca de capacitat o per incompatibilitat amb el gènere femení, sinó per un sostre de vidre desigual, basat en prejudicis i privilegis. I d’una altra, la visibilització –gràcies al #metoo i similars– del monstre. Un monstre transversal que les ataca totes, les menys formades i les més privilegiades, a casa, a la feina, al carrer, al metro, a la nòmina. Ara tot­hom coneix el monstre. No hi ha excuses. Conscienciació i expiació. I a partir d’aquí, a reconstruir aquest solar en ruïnes, que com ens recorda la Tània Verge, el feminisme és una esmena a la totalitat al sistema. I bona falta que ens fa.