Foc i lloc

Sense grisos

Las Hortichuelas contenia tota la bellesa del món dins els ulls d’un àngel

Creat:

Actualitzat:

Dies enrere, Mireia Boya feia una piulada mostrant una imatge de l’Aran i preguntant a la resta de tuitaires si no li tenien enveja per viure en un lloc tan bell. Automàticament vaig pensar en la quantitat de paisatges bonics, espectaculars, de gran extensió o de quatre passes que he tingut la sort de tenir davant dels ulls. Us en regalo uns quants: el Canigó vist més enllà de la Mediterrània des del costat del monument a la Gent del Mar de l’Escala, Encamp des de l’església de les Bons, el pont entre terra ferma i l’illa de Ré des de Rivedoux-Plage, una grandalla reflectida en l’aigua, els camps de Castella des d’El Otero de Palència, Cotlliure des de la torre de Madaloc, el parc natural del Cabo de Gata-Níjar des del mirador de La Amatista...

A ple hivern, el Cabo de Gata és dels llocs més deliciosos on he estat mai: grapats i embostes de cases emblanquinades arraulides sota turonets quasi de fireta, amb cadires a les portes i velles àvies sota la llum de la lluna; petits deserts decorats amb margallons, llentiscles, ginjolers i arços; cales i caletes per passejar, mirar la mar o enamorar-se a ple llostre; restaurantets de pitiminí on menjar peix fresquet o gambes de Garrucha amb els peus en remull o la compa­nyia de pardals de sorra i barquetes de pesca; el Pozo de los Frailes i la seva sínia, Las Negras i la cala San Pedro, Agua Amarga, La Isleta del Moro... I passejant-hi, em venia al cap la lletjor que hi havia trobat la meva àvia (nascuda molt a prop del lloc, al peu de La Alpujarra): “Cabo de Gata: moco, legaña y esparto”), que dona a entendre quin era el panorama un segle enrere.

Las Hortichuelas, una de les pedanies de Níjar, fins fa poc tenia, a més, tota la bellesa del món dins els ulls d’un àngel, però un monstre li va apagar la llum i li va robar l’ànima; una bèstia es va endur l’angelet i el va tornar sense rialles, sense il·lusions, sense esperances, sense vida. Algú va tenyir de dol la blancor de les cases. Perquè no hi ha dia sense nit, ni bellesa sense lletjor, ni llum sense ombres, i perquè les persones, es digui el que es digui, som intrínsecament dolentes i perquè, poseu-vos-hi com vulgueu, a la vida no hi ha matisos: no hi he sabut veure mai el gris.

tracking