25 anys de la Constitució

Dimecres passat va ser un dia històric per a Andorra, ja que vam celebrar els 25 anys de l’aprovació de la nostra Constitució.

Voldria recordar la importància que la Carta Magna va suposar l’any 1993 per a Andorra. El país passava de ser un estat feudal amagat dins dels Pirineus a esdevenir un estat de dret modern reconegut internacionalment a les Nacions Unides. Sembla mentida pensar que el 1992 la pena de mort encara estava vigent. Ningú pot negar que va ser un enorme salt en la nostra història.

Però després de la seva aprovació, sembla que tot es va aturar. Sobta l’escàs desenvolupament del Títol segon, referit als drets i llibertats fonamentals, que no ha estat abordat per cap dels governs conservadors que han manat des de llavors. El petit parèntesi produït pel Govern del PS, sense majoria, va ser massa curt per afrontar tot el desplegament necessari.

És clar que els anys previs a l’aprovació de la Constitució corrien vents de canvi. I no només hi creien els polítics del moment, sinó també el conjunt de la ciutadania. S’estava convençut que Andorra i les seves institucions necessitaven una adaptació a la realitat d’aquell moment. Em pregunto si ara els polítics que tenen el poder de canviar les coses (alguns d’ells ja hi eren el 1993) tenen la valentia que es va requerir en aquells moments.

La meva impressió és que no. Una hipotètica reforma constitucional en mans de segons qui avui provocaria un estancament i fins i tot un retrocés dels drets actuals. Així ho demostra el fet que qui fa 6 anys que governa no hagi solucionat problemes fonamentals com l’accés l’habitatge, els salaris dignes, la precarietat laboral, les discriminacions, les pensions, ni tampoc la diversificació econòmica, les ajudes de les nostres empreses a treballar a l’exterior, la desestacionalització del turisme, la definició d'una marca Andorra…

Ha arribat el 25è aniversari de la Constitució i ens ha fet tocar de peus a terra. Per molts focs d’artifici que alguns llencin al cel, aquests no amagaran la decepció per una classe política que ha estat incapaç de desenvolupar-la. Esperem que una nova generació de polítics tingui l’oportunitat d’acceptar el repte tal com es va fer als anys noranta.