Primer fascicle

Un Govern que tanca un projecte de llei. Uns treballadors –liderats per uns sindicats– que no hi estan d’acord. Una convocatòria de vaga. Gent que s’hi adhereix. Gent que no. Manifestacions. Concentracions. Normalitat.

No s’ha acabat el món. No hi ha hagut enfrontaments entre vaguistes i la resta de la població (sembla que el ring queda circumscrit als fòrums digitals, potser que hi despleguem allà els antiavalots...). Tampoc hi ha hagut efectes immediats. No sembla, de moment, que als treballadors públics que s’han rebel·lat els hagin de fer gaire cas. I van sortir un altre dia. I, de moment, nastis. Normalitat. Tampoc es va acabar el món amb la marxa dels treballadors del Punt de Trobada. En aquest cas, però, victòria: sembla que hi haurà rotonda. Normalitat. I, per últim, tampoc s’acabarà el món amb la sentència del TC. Confirma una cosa (les competències) i en tomba una altra (les transferències). Normalitat.

Vint-i-cinc anys és una majoria d’edat qualificada. Hem tingut victòries electorals d’un sol vot de diferència, alternances en el Govern, qüestions de confiança, governs en minoria, majories absolutíssimes, casos de transfuguisme, coalicions, convergències i fusions entre partits i dinamita entre coalicions que semblaven sòlides. En l’arena institucional, hem tastat una mica de tot. En l’àmbit de l’acció col·lectiva, en canvi, sembla que acabem de comprar tot just el primer fascicle del col·leccionable. En aquest sentit, la vaga d’aquests dies ens ha anat molt bé com a país, independentment del fet que estiguem d’acord o no amb allò que es defensava. Amb quants dies es convoca? Quants diners et treuen per dia de vaga? Què volen dir els serveis mínims? Què vol dir pactar-los? Com es regulen? Quina ascendència s’ha de concedir als sindicats?, on comença i on acaba la voluntat individual i l’acció col·lectiva? Què vol dir coaccionar i què no? Quin tipus de dates i d’accions són més efectives? Què vol dir ser efectiu? On situem el llindar de l’èxit d’una mobilització? Tot plegat és de P3 d’Acció col·lectiva, són preguntes que farien riure un mestre estàndard francès o polonès. Però aquí són noves. I només aprendrem a formular-les i a respondre-les enfrontant-nos-hi. I normalitzant l’acció col·lectiva.