Símbols

Avui em ficaré en un petit jardí: parlaré de símbols. De símbols nacionals. És difícil parlar de símbols nacionals des d’una posició profundament antinacionalista, des de l’al·lèrgia clara al nacionalisme. No al dels altres, a tots. Perquè quan la nació et genera indiferència es fa molt difícil entendre coses com ara l’orgull per una bandera. A mi, per exemple, la nostra bandera ja m’està bé, no m’incomoda. Me la miro, la reconec com a meva i la cosa no passa d’aquí. Ja m’està bé. O millor encara: pse. D’acord. Hi ha símbols amb què

connecto. Símbols que em connecten amb la terra o el paisatge. La grandalla. L’isard. O símbols que em connecten amb la Història. El 8 de setembre, sense anar més lluny, me’n recordo molt poc de la verge i me’n recordo molt del primer pariatge, del pont dels Escalls i de com de refotudament flipant és la nostra Història. Amb el Virtus Unita Fortior també som amics. Quina divisa, tu. Amb els nyaps de divises que hi ha pel món, com l’Ordem e progresso brasiler... També hi ha coses que em generen un especial vincle amb l’Estat on m’ha tocat néixer. El Títol II de la Constitució. Com pot ser que no sigui festiu d’obligat compliment cada any la commemoració del dia en què vam decidir entre tots plegats que els Drets Humans serien d’aplicació a casa nostra? Com pot ser que no celebrem cada any l’11 de febrer o el 22 d’abril? Com pot ser que no commemorem cada any el dia en què les dones van obtenir el dret de sufragi? I després hi ha l’himne. I aquí no hi ha complicitat. Tampoc indiferència. Aquí hi ha rebuig. Els 25 anys de la Constitució li han donat una revifada i cada cop que el sento em genera més distància. Una música massa inspirada en d’altres himnes, la recreació d’una història mítica que no ens ajuda en res i, sobretot, un projecte de futur que no lliga amb el de l’Estat. Creient i lliure vull ser? Lliure, sí; creient, no gràcies. I els Coprínceps, amb les funcions constitucionals justetes, res de tutoratge ni de defensa. Hi ha cançons que envelleixen malament, i el nostre himne és una d’elles, especialment perquè ens ha de representar i crec que invocant una Andorra que xoca amb l’Andor­ra de què ens vam dotar l’any 1993, no està en condicions de fer-ho.