Pensar el feixisme

Llegeixo una entrevista de l’Ada Castells a Rob Riemen, filòsof holandès fundador de Nexus, institució que fomenta el debat cultural per lluitar contra el feixisme. Segons ell, vivim en una societat que té tots els números perquè el monstre rebroti. Ho explica al llibre Per combatre aquesta època. Dues consideracions urgents sobre el feixisme. Un llibre que fa pensar, que és el primer pas per evitar que tornin les cendres. És molt còmode creure que no pot ser, que a Europa hem après del passat. Però a mesura que segueixo les preguntes i les respostes com si fossin molles de pa, se’m fa evident que Riemen té raó: parla de polí-tica, de la fragilitat de la democràcia, d’educació, de l’activisme de sofà, del consumisme banal, de l’entreteniment i les xarxes, de les misèries del periodisme, de la buidor i la insatisfacció de les nostres vides: davant d’aquest panorama només cal una crisi i que algun líder sàpiga apropiar-se d’aquestes frustracions, alimentar-les, inventar-se un enemic i proposar solucions simples i directes. Una massa a qui no han ensenyat a pensar votarà el líder. Digues-li Putin, Trump o com vulguis. Mentre llegeixo, recordo el llibre de Timur Vernes (també hi ha la pel·li). Ha tornat que amb humor construeix una fabulosa trama quixotesca que permet el retorn de Hitler a l’Alema-nya actual. En terres germàniques va provocar molta incomoditat perquè qüestionava una societat suposadament madura que s’havia conjurat contra el seu propi passat, però els fonaments de la qual trontollen davant de la possibilitat d’un retorn del dictador. Surto de l’entrevista amb una sensació agredolça: Riemen diu que cal canviar l’educació de dalt a baix, però que l’educació justament és l’única solució real. Potser encara hi ha esperança? Però les altres notícies em peten a la cara: milers de refugiats oblidats d’Europa; el Mediter­rani convertit en la tomba de l’esperança; l’Open Arms acusat de tràfic de persones; racisme i morts a Lavapiés; Sarkozy; Llarena. La llibertat empresonada. A Espanya no poden tornar perquè mai han marxat. Tot davant d’un silenci fred. Hi ha dies que és difícil mantenir encesa l’esperança. Només queda el consol d’abandonar-se entre els solcs d’un vinil, les pàgines de Zweig o les elegies de Rilke.