La societat no entén el dret de vaga

S’han associat les protestes i la vaga de l’Administració d’aquests dies amb les vagues de Fhasa dels anys trenta del segle XX. De fet, les protestes d’enguany tenen més en comú amb les dels joves andor­rans que van irrompre al Consell General per demanar el sufragi universal masculí, sense incorporar les dones que van haver d’esperar quaranta anys més per tenir drets democràtics. L’any 1933 coincidien dos escenaris reivindicatius, el laboral dels treballadors de Fhasa, espanyols vinguts temporalment per les obres de la central i afiliats a partits d’esquerres, i el polític, protagonitzat pels andorrans que volien reformar el sistema electoral per participar en la vida pública de manera més activa. Ara, els treballadors del sector públic, majoritàriament andor­rans, han fet vaga per expressar les seves reivindicacions, fent ús d’un dret constitucional pendent de regular, un quart de segle després d’aprovada la Constitució.

Davant el perill de propagació de la vaga, s’ha intentat localitzar l’origen com si d’una infecció es tractés; estadístiques en mà, s’ha focalitzat el problema en els ensenyants. Simultàniament, alguns sectors han intentat la profilaxi acarnissant-se contra tots els treballadors públics, ignorant que es tracta d’un col·lectiu amb situacions laborals molt diverses. A l’Administració les diferències salarials són enormes per la barreja de règims laborals que poc tenen en comú: funcionaris, agents de l’administració, eventuals, cossos especials, educació, personal de relació especial i assessors. A més, les diferents realitats laborals venen condicionades per la forma d’accés: uns entren per edicte i altres per designació directa, mecanisme que frena el creixement professional a la gran majoria que no s’inclou en aquesta categoria.

Les realitats heterogènies limiten la generalització i les opinions crispades enverinen l’ambient sense aportar solucions. Davant les protestes dels treballadors públics, una part del sector privat es frega les mans i aprofita per enquibir les seves empreses, defensant l’externalització de part dels serveis públics. Sembla existir un patró d’actuació que persegueix el desprestigi d’un sector laboral, que es qualifica de privilegiat i ineficient, per justificar el fracàs d’una reforma sense consens.