Interregne dins l'interregne

Fa uns dies, en una tertúlia, el bon amic Isidre Bartumeu es referia que Andorra vivia un temps d’interregne, en el sentit que el sociòleg Bauman havia donat a aquest concepte, producte d’una reflexió del polític i teòric marxista Antonio Gramsci anotada als anys 30 en els seus famosos Quaderns de la presó. (Qui ho havia de dir! A Catalunya, en el seu binari paisatge polític i emocional, les presons tornen a ser motor de construcció social. Ara més humiliació, desassossec, malestar, indignació i un greu error. Ara no s’ha de sacrificar la llibertat per defensar la llibertat i la democràcia! Ara em torna aquell “Non placet Hispania” d’Erasme de Rotterdam a Thomas More de fa 500 anys...)

Gramsci passà a la presó els últims anys de la seva curta vida. En un dels quaderns d’anàlisi crítica de la societat moderna deixà escrit aquest clar aforisme: “Il vecchio mondo sta morendo. Quello nuovo tarda a comparire. E in questo chiaroscuro nascono i mostri”. S’entén i té sentit avui. La tradició deixa pas a un ordre nou que encara no s’ha establert. Són temps de clars-obscurs, de monstres, d’espectres, d’incerteses,... “Europa: naixement o mort agònica”, titulà Bauman, amb tota intenció, la seva conferència a la universitat de Girona el 2013. Aquesta disjuntiva és encara el repte de l’Europa dels nostres dies. Cal un més gran impuls del projecte europeu com a millor espai integrat de llibertat, seguretat i justícia. Merkel i Macron, Macron i Merkel, situats al mig de l’interregne de la UE, han d’agafar el toro per les cornes i abordar les reformes que afecten de ple el seu futur i la línia de flotació actual.

I Andorra, dins de la transició europea, viu alhora el seu propi interregne en fronts diversos: polític, econòmic, social, institucional,... Són dies inestables, mòbils, imprevisibles, líquids, convivint amb un món que s’acaba i amb un altre que ve, que cal reinventar, i que encara no té model. Andorra, una petita comunitat de velocitats diferents, que ve de molt lluny i que sempre ha rebutjat les reformes que creia imposades, viu moments d’incomoditat i d’inquietud. Sap, però, que no pot boxejar per damunt de la seva categoria i que el futur no serà ja allò que havia estat.