30 anys

Hauríem d’haver llegit la lletra petita. Segur que hi era però que, com sempre, ens la vam saltar. Segur que en algun lloc, entre el punt xxvii i el xxix, deia que tot plegat tenia data de caducitat, que les condicions que allà es recollien s’autodestruirien passats trenta o quaranta anys, cinquanta en el millor dels casos. O potser no. Potser aspiràvem realment que fossin condicions indefinides. Potser somiàvem amb més i tot, que aquelles condicions, de fet, no fossin més que el mínim irrenunciable, el llindar que no traspassaríem mai i a partir del qual només podíem fer que créixer, anar sempre més enllà… Que el progrés no seria indefinit ja ens en vam adonar fa dies. No ens esperàvem, però, que la corba, a partir d’un punt comencés a fer baixada, que passéssim a qüestionar els mínims. En un primer moment, a més, ho vam llegir com a conjuntural, que si la crisi, que si allò altre… Però no era la crisi, no era l’econòmic. Era la data de caducitat. Era que no ens ho acabàvem de creure. No s’ho havien cregut les elits que ens ho concedien (quina dialèctica, oi?) ni ens ho acabàvem de creure aquells que ho havíem de defensar diàriament, que havíem de vigilar que no ens acostéssim mai al llindar. I ara ja hi som. Hi som de ple. I en tots els àmbits. Es discuteix el dret d’asil i l’estatut de refugiat. S’acusen els herois moderns de delictes surrealistes com el foment de la immigració. Es torna a la cadena perpètua i es relegitima la pena de mort i, tot plegat, per acontentar la plebs que assisteix al circ a veure les execucions. S’ignora la ciència, es recupera el vincle entre l’Estat i la religió dominant, es desprestigien la reflexió i els arguments, es restableix la selva com a l’escenari idoni per dirimir les nostres diferències. I, tot plegat, mentre també dinamiten el mínim en la dimensió material. Dret a l’habitatge, dieu? Il·lusos… Sistema de pensions públic? Sí, però res de contracte, res de garanties, tan sols bones intencions, si dona dona, i si no, espavileu. Fills que no tastaran mai les condicions laborals dels seus pares... I no us queixeu, no defenseu els vostres drets, no us expresseu. Perquè això també és un dels mínims que es qüestionen, això també queda subjecte a la data de caducitat.