Ells i nosaltres

Dissabte passat vaig decidir anar a dinar al restaurant del Càmping Valira (a la taula 3 de la terrasseta, que és com un racó privat que hi tinc) i, en arribar-hi, hi havia una taula d’una noia, dos nois i un gos. Vam començar malament: els vaig saludar i l’únic que va respondre va ser el gos remenant la cua. El vermutet va passar bé, però mentre esperàvem el pastís d’escórpora la cosa ja es va començar a complicar amb l’arribada de dos altres nois tan simpàtics com els primers. Cinc persones i bones dosis de cervesa ja devien donar per sordejar i van començar els crits: les rialles es devien sentir des de Santa Coloma i els comentaris i les opinions ja no es deien, sinó que es bruelaven. Va arribar la galta rostida i un gossic petitó que, en sentir-ne l’olor, va venir a demanar-ne amb aquella carona de no haver menjat en quinze dies seguits. L’animaló va ser l’excusa per a començar-nos a mig somriure amb els veïns. Mentre ells començaven amb les graellades i continuaven amb els crits, nosaltres ja abordàvem els cafès i els whiskies i començàvem a parlar de fotre el camp... En passar ells al cafè, va arribar ella, la inefable, l’única, la inigualable... la guitarra! La meva cara ja devia pagar, perquè els nois van començar amb el Dos gardenias i vaig respirar. Però, ai, manyacs, ailolailolailolailola per aquí i per allà, fins que me’n vaig cansar. No, no hi va haver sang: m’hi vaig acostar i vaig demanar si em podien tocar i cantar una havanera... I la vaig tenir: El meu avi. I a partir d’allí, vam xerrar, mamar, cantar i ballar, una mica de tot. En marxàvem, entre petons i abraçades, a les set del vespre. Ells encara s’hi van quedar fent gresca.

Jo i tu, nosaltres i ells, “a por ellos” i “fora de casa”, por­ronxos i potanegres, unionistes i independentistes, mar i muntanya, catalans i mallorquins, gavatxos i xarnegos, gossos i gats, homes i dones, desperdicios y chatarras, drets i asseguts, de dretes i d’esquerres (i els del mig, que no saps si pugen o si baixen), muts i palatreques, perfeccionistes i sapastres... Tant se val. A vegades, només a vegades, un somriure sincer o una mirada còmplice ens fan veure la persona que hi ha dins de cadascú, no la façana externa.