La veritat

Feu-ne la prova: obriu uns quants diaris, escolteu un informatiu i alguna tertúlia a la ràdio o a la tele, feu una ullada a les vostres xarxes. El tema estrella és la veritat –o la mentida, tant és com s’expressi–. El Govern menteix quan diu que… L’oposició no diu tota la veritat quan… No és cert que… S’ha confirmat que és fals que… Post-truth va ser la paraula de l’any el 2016, i des d’aleshores la nostra fixació amb el binomi veritat / mentida no ha deixat d’anar a més. Quin panxot de riure es deuen fer els filòsofs quan veuen com malgrat els nostres intents de foragitar la Filosofia de la nostra aproximació al coneixement i a la realitat, no deixem de topar una vegada i una altra amb les mateixes preguntes. Tornem-hi: Trump, Macron, May, Martí, Rivera, Clinton, polítics, esportistes, periodistes, famosets i famosetes, molts d’ells menteixen, tots ells acusen els altres de mentir. I aquest és el punt que em té captivat: com conviu, en un mateix actor, la manca de respecte més absoluta per la veritat amb l’exigència de veritat? Si reclamem la veritat en els altres, si una bona part de les nostres crítiques als altres consisteixen que han mentit, com pot ser que la nostra relació amb la veritat sigui tan relaxada? Postmodernisme incomplet? No ho sé, de debò que em fascina… O girem-ho. D’algú que menteix descaradament en l’esfera pública, podria esperar que acusés els altres de febles, d’hipòcrites, d’incapaços, de males persones, però no de mentiders. I sí, mentiders és la crítica moral per excel·lència, la més utilitzada. Per tant, la veritat continua tenint un valor. I aquí em torno a perdre. Apel·lem a la veritat perquè creiem que té un valor per al nostre públic, per als nostres interlocutors, o és que estem ja tan absolutament immersos en la desinformació i en les nostres bombolles autoreferencials que no som conscients que mentim? I en el cas que sigui això últim, què és pitjor? El problema moral associat a una societat que menteix conscientment o el problema cognitiu d’una societat que menteix sense ser-ne conscient? Posats a triar, em quedo clarament amb la primera. La segona és el terreny abonat pels fanàtics autoconvençuts, són els bàndols irreconciliables. I, per si no us n’heu adonat, és la nostra. Mama por.