La llibertat íntima

Els dits tremolen sobre el teclat i les lletres salten a la pantalla. S’atura un instant. S’ho llegeix. Però què estic fent, es demana. Ella no ha estat mai l’artista de casa. Més aviat ha estat una dona com cal, una persona d’ordre. Però feia dies que a la panxa li cremaven les paraules i aquest matí, quan s’ha quedat sola a casa, se li ha acudit una frase. Primer el subjecte, a continuació un verb i per acabar el predicat. Després ha estirat del fil i ha sentit que podia desembullar el cabdell embrollat que se li nuava a la boca de l’estómac. Feia molt de temps (setmanes, mesos, potser fins i tot anys) que tot allò lluitava per sortir. Era un neguit interior, inquietant com un niu d’arnes. S’hi havia acostumat fins al punt que ja semblava gairebé imperceptible, com el brunzit d’una nevera que de cop s’atura i aleshores es descobreix un silenci net. Quin descans, sospira. Escolta endins i hi sent una pau i una serenor tan plenes que no sabia que existien. Rellegeix el paràgraf i s’hi reconeix. Com un mirall. A l’interlineat hi troba una llibertat íntima que la fa somriure amb la intel·ligència. Punt i a part.

Davant de la pantalla, s’ha oblidat de quina cara posarà tothom si mai explica el que està fent. De moment només són unes quantes frases, uns flaixos enlluernadors amb què intenta superar el vertigen a què s’ha abocat mirant endins. Els dits tornen a ballar sobre les tecles. Em recorden les Underwood girls de Salinas. A la pantalla, les frases s’enllacen. Fa variacions melòdiques d’un mateix tema: repetició i diferència. Potser escriu records autobiogràfics. O pot amagar-se rere un argument més o menys inventat: trames negres entre ombres, amb sang a la neu o fins i tot ucronies que reescriuen la història. Encara més: potser s’endinsa en llocs desconeguts i aprofundeix en la por i la maldat (que ens fa tan humans com la bondat). Tot això, fins ara, només ho havia llegit. Ara ho ha escrit. Ella, una dona com cal, una persona d’ordre, sent el cuquet rebel de la creació. Es permet somniar perquè tota la realitat no pot ser només aquesta realitat del dia a dia. Escriu amb la mateixa actitud lliure i inconformista amb què llegia. Per Sant Jordi, entre els autors locals (i les referències d’aquest text) feu la tria.