Enlluernats

–I si se li obliga a mirar la mateixa llum, no se li danyarien els ulls? No apartarà la seva mirada d’ella per dirigir-la a aquestes ombres que mira sense esforç? No creurà que aquestes ombres són realment més visibles que els objectes que li ensenyen?

–Segurament.

–I si ara l’arrenquem de la seva caverna a viva força i el portem pel camí aspre i escarpat fins a la claredat del sol, aquesta violència no provocarà la seva queixa i la seva còlera? I quan estigui ja a ple sol, enlluernat per la seva resplendor, podrà veure algun dels objectes que anomenem vertaders?

Tots coneixeu aquest diàleg entre Sòcrates i Glaucó, germà de Plató i dirigent del consell atenenc. És un fragment del cèlebre Mite de la caverna a l’inici del llibre VII de La República de Plató. Em vingué al cap quan l’altre dia Joan Aguilar signava i dedicava als seus amics el poemari Catarsi II: silenci. També un focus l’enlluernava i no el deixava escriure a la cova del Fòrum de la FNAC de Pyrénées. Ara bé, presentava el llibre enlluernat per una altra resplendor, per una altra llum interior que permet veure “algun dels objectes que anomenem vertaders”. No altra cosa és aquest adagi que es fa seu el gran poeta Joan Margarit: “el poeta busca bellesa i veritat. Hi ha veritats que no comporten bellesa. El poeta necessita veritat”. Encara avui volem sortir de la cova, deixar de confondre el món de les ombres amb la realitat, abandonar la petita llum del foc per deixar-nos il·luminar pel sol... Potser aquesta actitud de recerca de la veritat explica, en aquest Sant Jordi, l’insòlit nombre de llibres de poesia en les nostres lletres. Una gran collita. No serà que també a Andorra és adient preguntar-se Per a què poetes en temps de penúria?, com va fer Hölderlin i que tant joc va donar a la filosofia alemanya?

Els poetes parlen en silenci i diuen l’indicible. Necessitem com mai que parlin. Van sempre més enllà de si mateixos. Per això, “un poema, de fet, no està ben acabat fins que algú l’ha llegit i li ha donat una dimensió que l’escriptor sol no és capaç de donar-li”, ens ensenyà Miquel Martí i Pol entorn d’una taula, voltats de cirerers i de bons amics, fa anys a Ca n’Homs, al Bages, convocats per l’Antoni Morell.