Els homes volen canya

En DPA (David) em va abordar dient-me que els homes volen canya, però em temo que volia dir que necessiten que algú els la canti. Li vaig respondre que el tema m’interessava i ell em sembla que es va quedar amb la canya quan jo, en realitat, li deia que m’interessaven els homes. Què voleu que hi faci? Ja des de menuda que els trobo molt més interessants i que m’hi entenc molt més. Potser perquè vaig néixer entre homes: a banda de la mare i l’àvia, m’envoltaven l’avi, el pare, un oncle, dos germans, dos cosins i tots els clients del bar, en el qual em sembla que només vaig veure entrar dues dones, holandeses, amigues del meu pare.

Mireu: les nenes de la meva edat, a casa, jugaven amb nines i cuinetes, i els nens, amb mecanos i jocs de màgia; al carrer, les nenes saltaven a corda o feien rotllanes i els nens s’embrutaven fent saltar patacons o jugant a futbol o a indis i cowboys. Ni punt de comparació! Si volíeu trobar la Roser, que no deixava canya dreta, només havíeu d’anar cap on eren els vailets. De poncella, les coses no van pas millorar. Les noietes s’ajuntaven per criticar-se les unes a les altres, per parlar de modes i de maquillatges, per anar al lavabo de dues en dues o de tres en tres; els noiets, en canvi, es continuaven agrupant per jugar a futbol (als indis ja els havien arrasat) i en les seves converses es parlava de política i es feia la canya a tot­hom, començant pels professors. I, és clar, algun d’ells estava per sucar-hi pa. Com podeu entendre, jo, pobra de mi, darrere els vailets.

I de gran, què voleu que us digui: continuo anant darrere el cul de molts homes, però per a escatainar una estona tant m’és gall que gallina; amb tot, em confesso cada dia més solitària. Tant, que he estat a punt d’aconseguir no mossegar l’esquer de la canya que en David em va parar i fins ara no m’havia recordat dels violadors, dels jutges que dicten horribles sentències patriarcals i misògines, dels fanfarrons que et miren de dalt a baix, dels mascles que es pensen superiors, dels senyors de la guer­ra o dels pobres homes que se l’agafen amb paper de fumar. No crec que cap d’aquests vulgui canya, però sí que necessitarien que algú amb més autoritat que jo els la cantés.