Elogi de l'avorriment

Badar. No fer res. Però no un no-fer-res atrafegat amb el mòbil o un no-fer-res mentre mires distret el diari. Parlo de no fer res intencionadament, deliberadament. Un no-fer-res inútil fet a consciència. Llegia fa poc en un altre diari una columna de l’Alan Ward que deia que els diumenges fa només el que vol, i que sovint li acaben quedant uns dies perfectament improductius, tan rodons que es plantejava estendre-ho a altres moments de la setmana. Per mi, endavant! Però ara com ara, vivim tan capficats per la productivitat i l’eficàcia que sembla que sigui impossible no fer res. Actualment, per poder dur a terme un no-fer-res mitjanament acceptable t’has d’apuntar a ioga, a Pilates o a meditació, vestir-te amb fulards gasosos i deixar que els gongs tibetans, l’encens i la música de relaxació et penetrin. Per a molta gent és l’única manera de poder no-fer-res. Millor això que res, per descomptat. Però jo soc més simple. Per no fer res m’agrada anar a la muntanya, al bosc. Qualsevol muntanya. Qualsevol bosc. Passar a tocar dels arbres, seure en un roc, escoltar la música refrescant dels torrents, sentir el vent, els ocells. Badar. No fer res. Simplement ser. Desconnectar el disc dur del cervell. Badar i mirar el cel on potser l’ombra d’un voltor travessa els núvols blancs. La consciència s’omple de verdor, d’aire, de present. Badar m’agrada. Em va bé. I puc fer-ho al bosc, a casa, a la plaça. Qualsevol lloc va bé. I és més útil del que sembla. No només et reconnecta i t’equilibra, està estudiat que el moment previ a la son profunda és quan el cervell és més productiu. Apagar l’ordinador del cap i sestejar fa venir bones idees, ajuda a ser creatiu. Els nens en són un bon exemple. Quan s’avorreixen, de seguida troben com distreure’s. Crec que era Quim Monzó qui deia alguna cosa així com que l’avorriment és el detonant per escriure. Ho subscric totalment. El problema és que ara vivim envoltats de tants estímuls que gairebé mai no ens podem avorrir. I el que és pitjor, no deixem que els nostres nens s’avor­reixin. Que no facin res, que no puguin fer res, com a mínim una estona, la justa i necessària perquè se’ls activi la imaginació. Pot semblar el contrari, però avorrir-se és tan necessari. Gairebé tan útil com no fer res.