Perquè sí

Sempre el tinc molt present però ara feia cert temps que no el fullejava i rellegia alguns fragments. Mal fet, perquè en aquests temps d’alterofòbia desfermada, és més necessari que mai. Parlo de Los muros de la separación, 170 pàgines de pura lucidesa, on cada paraula és necessària i s’encadena amb les altres amb un estil directe, punyent i divertit i que abomina de la pedanteria com pocs tot i estar construït amb un rigor indestructible. Miro de no abusar de l’adjectiu, però aquí sí que és aplicable: és, ras i curt, un assaig necessari. El va escriure el 1996 la Teresa San Román. Una etnògrafa extremament sòlida, d’una gran honestedat intel·lectual i una gran responsabilitat com a científica (va deixar de permetre les reedicions d’una obra de referència sobre gitanos perquè després de cert temps deia que aquelles descripcions ja no s’esqueien i que hi havia el risc que se’n fes un mal ús contra els gitanos), pionera de l’Antropologia aplicada, teòrica de primer nivell sobre temes de marginació, comunicadora brillant però que no ha volgut jugar mai el joc de la simplificació a què la conduïen els mitjans de comunicació (per això no és coneguda pel gran públic, per això em retrauria aquesta columna), professora divertidíssima... És una lloança, sí, i també un petit homenatge –i ja sabeu que no soc gaire donat ni a l’una ni a l’altre– però també em serveix per a l’argument d’això d’avui. San Román ho té tot per fonamentar una crítica sòlida a l’alterofòbia, si algú pot fer-ho és ella (i ho fa de manera brillant al llarg de l’assaig). Però, a l’hora de tancar, ho fa sense rematar la feina. Ens regala, a canvi, un epíleg brillant en què on ens ve a dir que sí, que al capdavall potser els antiracistes tenim més i millors arguments que els racistes però que ben mirat, ni els uns ni els altres podem reclamar la ciència del nostre costat, perquè potser no és una qüestió de ciència ni de teoria. Potser no ens ha d’amoïnar tant tenir raó. Potser no cal justificar-se tant. I, contra l’alterofòbia, reclama una filantropia sense fonaments. I a mi em continua semblant revolucionari. Fora complexos.

Que us moqui la iaia!