Lara, la postpolítica

Un país al bell mig d’Europa. Unes eleccions. Uns resultats inesperats i alguns diuen irracionals. La impossibilitat, en un primer terme, de constituir govern. Finalment, un pacte prenyat. L’aliança de dos partits, a les antípodes de l’espectre polític. Un, ancorat a la dreta o, més ben dit, a l’extrema dreta. L’altre, amb origen filosòfic a l’esquerra, i imbuït dels valors dels grups antisistema. Per tant, unes diferències abismals en els programes proposats als electors. Tot i això, acaben per tancar un acord per governar junts. Deixen de costat les seves nombroses i evidents divergències. Entre elles, les que es refereixen a la seva inclusió i participació a Europa. Pacten, d’una banda, una fiscalitat tova per a les empreses, i, de l’altra, un revingut universal, encara que limitat en el temps. Aniquilen la reforma de les pensions de jubilació que el precedent govern havia instat amb valentia. No els preocupa el cost d’aquestes mesures. Ni en parlen. Són únicament el ciment que els hauria de permetre governar, tot i la seva contraposició ideològica. A l’entorn, inquietud de tots els veïns. No entenen aquesta manera de fer política i aquest acord de conveniència entre dos partits que no tenen res en comú. Les conseqüències econòmiques, que patiran també, els inquieten. Més enllà d’aquestes diferències en l’àmbit polític, constaten com ja afloren les divergències culturals, base d’aquestes dues ideologies. Prediuen un fracàs total d’aquest govern que, en el dia a dia, haurà d’assumir mesures de gestió, forçades pels esdeveniments, i que comportaran unes discussions eternes, que podrien portar a una paràlisi total.

De cop, apreciat lector, en rellegir aquesta columna, m’adono que he caigut en una greu omissió. Si alguns creuen que em lliuro aquí a un exercici de prospectiva política casolana, que es tranquil·litzin. De cap manera aquestes quatre ratlles es refereixen a les nostres petites Valls. La meva única intenció era descriure la situació que viu Itàlia. Nosaltres, per sort o per desgràcia, i que jo sàpiga, no tenim cap antic pallasso al front d’un partit. I no puc imaginar que alguns malpensats opinaran que a les mateixes causes, els mateixos efectes.