Dimecres

L’important no era guanyar dimecres, sinó guanyar-nos molts dimecres com aquest dimecres passat. L’important, dimecres, no era fer realitat un somni, sinó regalar-nos moments com els de dimecres en què tots ens exaltem, ens esverem i somiem junts. I sí, dic tots i hauria de dir molts, però és que 5.000 de 70.000 són molts molts, i més encara si sumem els que estaven pendents des de fora; són tants que, arrodonits lleugerament a l’alça, som tots. L’important, d’altra banda, no són els quaranta minuts reglamentaris, és el cuquet de tota la setmana, són les salutacions de l’entrada al pavelló, els nervis de la mitja part. Ni tan sols és només això: és també el gran aparador per a tota mena d’activitats culturals que instal·len setmana rere setmana sobre el parquet, que fa que la cosa vagi definitivament molt més enllà de la cistella. Tampoc és l’equip, és més el club. És que un dia pengis una campanya minúscula a les xarxes socials i aquell mateix dia el club (ho deixarem així, sense personalitzar, per no incomodar l’artífex principal) et truqui i et demani quin dia vols muntar paradeta al pavelló per recollir fons per a una causa que ara passa a ser molt més visible. I no, no és només el club, és el país. És fer país. I no, no són l’himne ni la bandera. És donar-nos emocions, alegries i patiments col·lectius, una identificació que no és vertical (no és només amb els jugadors, amb l’entrenador o amb la samarreta) sinó horitzontal, perquè sent allà, patint per si ficarà dins el maleït tir lliure, et sents més a prop del seient del costat, de la del seient de davant, dels nens que corren amunt i avall per les escales i els adolescents que aprofiten els temps morts per destacar davant aquella de qui n’estan tant, com tu mateix feies quan a les samarretes dúiem rellotges i no bancs; et sents més a prop d’ells i t’adones que certament compartiu alguna cosa. Escric tot això divendres a la tarda, desconeixent, òbviament, què passarà d’aquí a unes hores, si farem història passant a semis –ho lluitarem fins al final– o sortirem escaldats d’uns blaugrana reviscolats. Tant és, però. Perquè no és això, no és mai això, l’esport no ha anat mai d’això, ha anat, sempre, de somiar junts, i deú n’hi do com hem somiat aquests dies i com de junts ho hem fet.