Canibalisme virtual

Escric aquest article sobre alguns efectes estranys de la vida contemporània, que tenim repartida entre el món real i el digital, quan de cop per una mil·lèsima de segon, les lletres desapareixen de la pantalla com si hagués marxat el llum. Confós, em trec les ulleres, em frego els ulls, i veig que he de netejar els vidres. Potser només és això? Però quan torno a seure, sembla que de forma aleatòria algunes lletres fan pampallugues. De sobte veig com les primeres grafies de la paraula digital es desdibuixen, es fonen i de seguida corren a suplantar-les altres lletres dels diferents racons del document que, ben combinades, formen la paraula virtual. Perplex encara, m’a­dono que és millor dir virtual que digital. No goso corregir-ho però una sensació asfixiant se’m menja per dins: sento que les idees, que abans creia fermes, ara es tornen intermitents. Necessito un descans. Com a mínim els meus ulls. Segurament també els neurotransmissors. M’embadaleixo mirant per la finestra. Una pluja de tarda fina xopa tranquil·lament els carrers. Silenci. Esquitxos sobre els bassals. Quan torno a l’ordinador, sembla que les paraules també regalimen per la pantalla i allà on havia escrit que actualment Internet s’havia convertit en una forma d’oci i entreteniment, les lletres humides em canvien la frase i diuen que Internet ara és un fangar de malhumor i crispació. D’acord, potser sí. Però m’angoixa pensar que avui no només corro el risc que se m’escapin les idees (cosa no tan infreqüent) sinó que a més temo que l’ordinador me les canviï. Per això escric de pressa i miro d’embastar algunes frases però quan acabo de teclejar, veig que les meves paraules, com si fossin fileres de formigues, caminen aquí i allà pel fons blanc i es reordenen per arribar a una conclusió diferent de la meva. O això em sembla. Diuen que s’ha produït una fractura molt perillosa entre la vida real i la virtual, entorn en el qual projectem una imatge que sovint no coincideix amb la veritable. Fins i tot comencen a donar-se trastorns nous, en què l’ego virtual devora el jo real. És veritat, com no me n’havia adonat abans? De sobte, sense que hi pugui fer res, a una coma penjada de l’última frase, li cau la cua i es converteix en un punt final. Aquest punt final.