Cel·les totals

Un dels pocs efectes positius dels empresonaments de polítics, artistes i dissidents a l’Estat espanyol és que han obert una finestra –d’acord, és tot just una espitllera– per abordar el debat sobre penes i càstigs al segle XXI. La primera pregunta és la més suada, però no per això deixa de ser necessària. Per què volem les presons? Tres respostes de manual, alternatives o complementàries, que compartirem més o menys: per protegir-nos dels que hi són dins; per disposar d’un temps i un espai per a rehabilitar-los; per castigar-los. El debat acostuma a produir-se entre les alternatives dos i tres. Crec, però, que la resposta u, relativament independent de les altres dues, acostuma a ser la gran oblidada dels debats. També acostumem a oblidar-nos de conceptes com ara flexibilitat i eficiència. Ens sembla, per exemple, que si per a un mateix delicte no apliquem sempre una mateixa pena, estem sent injustos. Això només és així, però, si ho enfoquem des del càstig. Podria ser molt diferent, per exemple, si ho enfoquéssim des de la rehabilitació. O des de la protecció. Imaginem, per exemple –sortint de l’àmbit estricte de la presó– que un treballador seriós i responsable, que mai en la seva vida beu de dia, és sorprès conduint de nit sota els efectes de l’alcohol. La pena, segurament, consistirà en una retirada de carnet d’x mesos. Igual que algú enxampat begut al volant després de dinar. No ens protegiria millor, en el primer cas, una prohibició de circulació limitada a la nit i molt més dilatada en el temps? Més proporcional per a l’infractor, millor protecció per a la resta.

Passa el mateix amb el govern català: quin sentit té, des de la fiscalia, demanar presó en lloc d’inhabilitacions? Quina justificació té –ara parlo en general– limitar les comunicacions o el desenvolupament d’una professió (en el cas d’un traductor que treballi des de casa, per exemple) quan la presó és únicament la limitació de la capacitat deambulatòria? Cap ni una. Perquè en el fons, continua prevalent el càstig i la concepció de les presons com a institucions totals. Esperem que ara que tot això és més visible passi a l’agenda d’allò qüestionat.