Reescriure el relat

Dissabte al matí. Sec a l’ordinador per escriure aquest article que tu, lector, llegiràs demà. El problema és que et vull explicar un acte d’aquest vespre, és a dir, que per a mi començarà aquesta tarda mentre que per a tu va ser ahir a la nit. Segurament ja imagines que l’esdeveniment, l’anècdota –com gairebé sempre– només és el pretext per parlar d’alguna altra cosa però també saps que per a mi és irrenunciable. Per relatar com va anar, he d’imaginar com serà. La trobada és en un poble petit de l’Alt Urgell, enfilat a la falda d’una muntanya fronterera amb Andorra. Una plaça estreta. Carrerons que s’engorgen. Perfils romànics. Ambient de festa major. Fins i tot una certa excitació, especialment ara que la calor ha afluixat i el risc d’un xàfec s’ha esvaït. Els veïns no estan avesats a aquesta mena de trobades i s’han apletat vora el lloc on han de parlar els protagonistes. Tampoc estan habituats que el seu veïnat, els seus masos, els seus padrins o ells mateixos surtin als llibres. I un seguit de casualitats ha fet que aquesta nit xerrin dos escriptors importants. Un d’ells viu al poble. Malgrat la seva timidesa eminentment pirinenca –o justament per ella– la gent l’aprecia, tot i que la majoria no l’han llegit mai i no saben –no sabien?, no sabran?– que és un escriptor de primera. L’altre és de fora, del Rosselló, però al seu llibre atrapen Franco a la plaça de la vila. Que què hi fa Franco palplantat al mig de l’article? Doncs una d’aquelles casualitats increïbles, que ha fet que al mateix moment, sense saber-ne res l’un de l’altre, l’Albert Villaró i el Joan Lluís-Lluís, cadascun per una banda hagin publicat una novel·la en què reescriuen la història i de llibre en llibre maten –i rematen– Franco. L’ajuntament ha sorprès tot­hom amb un àpat festiu per congraciar-se amb el públic i els escriptors. Després fem uns beures. De matinada torno a casa sota la nit silenciosa i neta del Pirineu. Uniformes fugaços mig adormits a la duana. Res a declarar. Quan aparco, penso que reescrivint el passat, els autors ens obliguen a plantejar-nos un present i un futur alternatius. I ens porten a pensar el nostre present, el real, el d’ara (ahir per a tu, avui per a mi). M’adormo amb un somriure. Tot ha anat bé. Serà un bon record.