Té sentit un aeroport a Andorra?

Els primers intents de comunicació aèria es remunten al 1931, any en què el Consell permet al mallorquí Jaume Nadal crear una societat per gestionar la ruta aèria Andor­ra-la Seu d’Urgell-Barcelona. Malauradament, aquest emprenedor moria sense assolir l’objectiu, però el govern espanyol autoritzava els seus descendents, el 1932, a crear una línia amb avions de quatre places entre l’aeroport del Prat i la Seu d’Urgell, ja que consideraven inviable aterrar a Andorra. L’aparell utilitzat anava equipat amb un motor Hispano-Suiza i el preu del passatge era de 75 pessetes. Malgrat haver realitzat vols experimentals, finalment el projecte s’abandona.

L’afany d’establir un enllaç aeri d’Andorra amb l’exterior té continuïtat en el decurs del segle XX. L’agost del 1956, per primera vegada, aterra una avioneta en un camp de Santa Coloma; l’endemà, en el moment de l’enlairament, es produeix un lamentable accident que acaba amb la vida del pilot. S’ha d’esperar als anys vuitanta perquè Andorra aconsegueixi un aeroport a la comarca de l’Alt Urgell, que tan sols ha funcionat de forma intermitent. L’impulsor va ser l’empresari Josep Betriu, amb el suport de les autoritats andorranes.

Tradicionalment, existien dues posicions respecte a la comunicació aèria d’Andorra amb l’exterior: la dels partidaris d’una instal·lació dins el ter­ritori andorrà, concretament a la Rabassa, i la dels que defensaven invertir a l’aeroport de la Seu. A banda del gran impacte ambiental, els informes tècnics van descartar la Rabassa perquè una part de la pista s’havia de situar en territori espanyol. Actualment, l’aeroport Andorra-la Seu d’Urgell és propietat de la Generalitat i, des del 2015, pot rebre aviació comercial, però una escassa resposta del públic i la manca d’un sistema GPS que permeti aterrar amb garanties l’han abocat al fracàs. Les tensions polítiques han provocat que el govern espanyol no hagi aprovat encara la instal·lació del GPS en un aeroport de la Generalitat.

Tot plegat ha encetat de nou el debat d’un aeroport en ter­ritori andorrà, adduint la sobirania, sense tenir en compte els impactes ambientals ni la realitat del territori i oblidant que la cooperació transfronterera no resta sobirania i que resulta més eficient negociar al voltant d’una instal·lació existent.