Temps perdut

Recordo amb mig somriure que, de petita, m’entretenia enfilant l’índex a les anelles que el pare dibuixava en l’aire quan expel·lia el fum del cigarret, dibuixant carreteres amb el mateix dit tot resseguint els solcs bavallosos que els cargols o els llimacs pintaven a les parets, o seguint amb la mirada la corrua de formigues que, amunt i avall, passejaven tranquil·les per qualsevol caminoi, ben car­regades i saludant-se a cops de cap. També passava moltes estones intentant veure figures en les formes dels núvols o en el ball acrobàtic dels estols d’estornells: les masses blanquinoses esdevenien animals, gegants, fàbriques, i fins i tot recordo un tren amb la locomotora de vapor envolat al cim de les Gavarres, vora la roca Filanera; el vol dels ocells els convertia en una mar grisa i tranquil·la, en onades de platja, en cors immensos que de tant en tant s’esquerdaven just pel mig, en dues llàgrimes que s’envolaven en sentit oposat.

Des que tiro cap a vella, ja no en dic entretenir-me, de tot això, sinó perdre el temps, i el perdo en una afició que vaig descobrir fa anys asseguda al vàter d’un apartament llogat a Las Negras, al cap de Gata: segons com les mirava, les parets arrebossades d’aquell lavabo eren plenes de cares que m’observaven: hi recordo la d’un home amb gorra que m’escodri­nyava de reüll, la d’un nen amb el cap gros, una bruixa sencera amb barret de cucurutxo i vareta màgica... i cares que ara hi eren i ara no, que jugaven a cuit i amagar. Últimament, quasi tot el temps perdut el passo en una sala d’espera, davant d’un quadre de color blanc, tot rugós, que és un paradís per a les formes que no hi són: hi veig dos cocodrils encarant-se; un ou ferrat sense plat, però amb puntes i farbalans; un castell sense dragons que, mirat amb els ulls mig tancats, sembla una dentadura postissa, i tot de cares, caretes i carotes.

Ara fumar és pecat, els cargols només són bons a la llauna, els llimacs ens fan fàstic, els padrins empenyen els nets a trepitjar les formigues sense cap raó i no aixequem els ulls al cel. Quan surto al carrer no veig cap cara: la majoria de gent la té abaixada mirant la pantalla del mòbil i els altres l’amaguen darrere ulleres de sol. Temps perdut.