Luxe i mort al Mediterrani

El pendís boscós baixa fins una cala solitària de sorra daurada. Només s’hi arriba per un camí encinglerat que s’enfila entre roques i de sobte, amagada en una terrassa on s’aferra al pendent, apareix una casa de disseny modern i aspecte luxós. Està tan ben integrada en el paisatge que és pràcticament imperceptible: els teulats dels diversos mòduls han estat recoberts de terra i herba de manera que des de dalt del cingle, per on passa una car­retera, no es pot distingir. Però sí des d’un dron (des de la càmera que penja del dron, concretament) que sobrevolant el mar descobreix una intel·ligent estructura en ter­rasses, balcons, jardins i una d’aquelles piscines en voladís que fa l’efecte que fusioni la seva aigua amb la del mar, d’un blau intens i lluminós. La veu en off presenta la casa a la riba del Mediterrani, un mar –diu– que uneix Europa, Àfrica i que és la porta d’entrada al Pròxim Orient, un mar d’on han begut i on s’han trobat moltes cultures i bla, bla, bla. He arribat al programa de casualitat mentre canviava de canal. A vegades miro el canal de viatges però aquest programa mai m’havia atret perquè a la programació –en castellà– apareix com a Lujo junto al mar. No m’interessa el luxe i, tot i haver nascut a Barcelona, soc més de muntanya. Però he descobert que en realitat la versió original del programa es titula Homes by the sea i en efecte és un programa sobre arquitectura i cases especials a la vora del mar. Aquesta temporada l’han dedicat al Mediterrani. Hi vaig pensar fa poc quan vaig passar uns dies al Priorat, terra de vins, oliveres i ametllers. Des de les seves serres es veu el mar com si fossis al canal Viajar. Però feia un dia boirós i fred, i el mar tenia una opacitat burella i pesada de metall brut. El cel baix i el vent salabrós que duia laments de l’est em va fer pensar en tots els que, desesperats, es juguen la vida per creuar aquest mar fugint de la guerra, la fam, la desesperança i la mort. No, de cap manera. Ja no és possible el luxe al Mediterrani quan el Mediterrani s’ha convertit en un cementiri. I els que després d’una llarga odissea aconsegueixen arribar a les ribes d’una Europa vella i cansada, no triguen a adonar-se que sota l’aigua també han mort ofegats l’esperança i l’humanisme.