Viatge cap al precipici…?

La suspensió del projecte de The Cloud ha provocat un notable terrabastall polític pel que suposa, entre altres qüestions, de mala gestió, de malbaratament de diners públics i de ceguesa del Govern davant del que era una evidència per a molts. Tanmateix, en realitat es tracta només d’un exemple més (de major volum econòmic, això sí) de la forma de fer en el dia a dia d’un executiu que no té cap mena de consciència de l’entorn ni de la realitat que es viu al nostre país.

L’actual Govern té una total manca d’empatia amb el dia a dia dels nostres ciutadans, com ho demostren les seves polítiques en matèria d’habitatge, de pensions o de treball davant la precarietat laboral creixent. Però és que, a més a més, no dona cap mena de valor als nostres diners (que ells gestionen temporalment per compte nostre) ni tampoc cap a l’esforç que suposa el treball diari d’assalariats, autònoms i empresaris per tal que aquest acabi revertint en ingressos per a l’Estat. Podríem posar molts exemples, només em referiré a alguns dels darrers, com ara l’heliport, la despesa de l’AREB, el descontrol a l’àmbit sanitari, la declaració d’interès nacional de la plataforma de Soldeu i altres projectes grandiloqüents no realitzats, com ara ha passat amb The Cloud, com la font de colors. La seva actual gestió i el globus propi en què es troben tancats es pot equiparar amb un règim feudal, ja que s’han autoinstal·lat en un altíssim pedestal on els ciutadans, segons ells, no estem per res al seu costat, sinó molt per sota i ens emplacen a aixecar el coll per tal de poder-nos-hi adreçar. No escolten ningú!, ni a col·lectius, ni a partits polítics i, encara molt menys, a les demandes i preocupacions del gruix de ciutadans. Avui en dia s’han convertit en un perill per al país enmig d’una necessitat d’aparença i de grandesa global i de la voluntat de lluïment personal i d’autocomplaença hedonista, especialment visible en alguns ministres.

El que realment necessitem i hem de fer és gestionar entre tots amb humilitat, de forma eficaç alhora que prudent i amb una necessària –vista la nostra mida– senzillesa, prudència i proximitat per acabar entenent on cal i on s’han de destinar efectivament recursos defugint de tota aventura grandiloqüent i de l’actual constant improvisació.