Aire

L’estiu ja no és el que era. Ep, vagi per endavant que m’alegro molt per tots els periodistes que, en període estival, i limitant-me a exemples domèstics, eren absoluts dependents del piròman de torn, d’algun accident de trànsit espectacular, de la mort d’algun il·lustre, de l’entrevista amb un ministre –transformada en una novel·la per entregues– o de les ponències de Prada, que s’havien d’estirar durant una bona setmana. Quins temps aquells en què hi havia molta més acció als suplements d’estiu que a les pàgines que s’entestaven a repassar una actualitat en serveis mínims.

Quin contrast amb estius com l’actual. El drama i la vergonya dels refugiats al Mediterrani que no cessa –amb un Salvini superstar doblement útil per a la Unió Europea: perquè el discurs d’ell és el que la UE du a la pràctica i perquè, en l’arena estrictament discursiva, Salvini serveix als representants de la Unió a mostrar-se com a moderats. L’enèsima redefinició del president francès, que encara no sap què vol ser de gran. El ridícul de Llarena a les Europes. El sense sentit de la judicialització de la política a Espanya. El campi qui pugui de la política catalana, amb un Puigdemont a punt de completar la seva metamorfosi megalomaníaca final. El núvol que havia de dominar l’avinguda Meritxell que s’ha acabat desfent i que ara, amb els ulls d’un semiòleg, semblaria el capritx personal d’una o de dues persones, com si no fos el símbol màxim d’un model volgut de país. I una cimera Putin / Trump. I...

I tot plegat en una única setmana. La tercera del juliol. Absolutament simptomàtic de la nostra incapacitat per desconnectar. Enyor de la calma, del suplement d’estiu dels diaris, de la possibilitat de desconnectar sense tenir la sensació de perdre’s res. Necessitat d’aire. Aire. Aire entre un flaix informatiu i el següent. Aire en el mar de declaracions insubstancials en què s’ha convertit una bona part del periodisme actual. Aire. Àries. I aquí proposo el tercer model d’aquest estiu per pensar-nos una mica millor. Ciència-ficció, tennis i, ara, òpera: un cant monòdic (que no monologal) , ininter­romput, que s’agafa el seu temps per dir les coses, per mastegar-les, per pair-les. Un model a tenir en compte per reduir, si no el ritme inabastable, potser sí la cacofonia.