Deures de vacances (I)

Quan s’apropen les vacances d’estiu, em sobrevé, com a molts de vosaltres suposo, certa nostàlgia. En efecte, no puc evitar recordar-me que quan encara anava a col·legi, ja fa bastants anys, si bé tancava els llibres i carpetes a finals del mes de juny, al cap de pocs dies apareixien a casa meva, de cop i sense preavís, uns quaderns amb dibuixos plens de colors intitulats: Deures de vacances. Era la manera tradicional de no oblidar del tot el que se t’havia ensenyat durant el període escolar. A més, facilitaven la preparació de la rentrée del setembre següent. No els practicava, evidentment, per voluntat pròpia, ni tampoc per gust, sinó per imposició dels pares. Avui dia, quan tanco l’activitat professional, intento no endur-me cap deure de vacances. L’únic que desitjo és descansar i regenerar forces per tal d’afrontar un retorn que cada vegada es fa més feixuc. Ara bé, aquest estiu, guiat per aquesta nostàlgia que esmentava abans, he decidit autoimposar-me alguns deures de vacances. A l’exemple del que havia fet dècades enrere.

Així, avui, tocarem una matèria que amb el pas del temps tots hem anat deixant de banda, poc o molt. Vull parlar de la geografia, que massa sovint no ens preocupa gens, tot i els nombrosos viatges que fem. Aquests desplaçaments, en la seva gran majoria aeris, no et permeten gaudir d’una visió completa i ensems il·lustrativa dels diferents paisatges que sobrevolem. Anem d’un punt a un altre, amb la màxima rapidesa possible, sense gaudir d’aquests llargs recor­reguts que, anteriorment, els geògrafs i turistes efectuaven amb uns mitjans de locomoció d’una lentitud avui desapareguda, i que et deixaven temps per copsar la realitat de les contrades que creuaven. És cert que a casa nos-tra encara gaudim d’aquesta antiga forma de viatjar, quan hem d’anar fins a un ae- roport, a Tolosa o a Barcelona. Però ja alguns ens volen treure aquest al·licient i projecten implantar a les nostres valls un aeroport internacional que ens dispensaria de passar per l’Arieja o la Cerdanya. Ho puc entendre, però he de re- conèixer que en aquell moment trobaré a faltar l’encant de les travessies que en- cara ens veiem obligats a efectuar.