Allò

Suïcidi. Un dels pocs tabús socials que ens queden, un dels temes de què encara es parla en veu baixa, quan els afectats no ens senten, i al qual ens referim tot sovint amb eufemismes o grans perífrasis per evitar de dir el nom de la cosa, un dels pocs temes que queden fora del debat públic. Costa de creure, per exemple, que tant les xarxes com el pseudoperiodisme imperant –que ha trencat totes les altres fronteres ètiques–, encara avui respectin no donar notícies de suïcidis. Potser és així perquè el silenci no és només mediàtic. És social. I en alguns casos fa tuf a immaduresa social. A tancar els ulls davant una realitat que no volem veure. Si parlem dels adolescents i dels joves, ens resulta molt més còmode condemnar tots els rituals de pas exòtics en què la violència, a més de ser real, és visible, que posar en qüestió el model occidental de transició de la infantesa a l’edat adulta en què, cert –i per sort–, no hi ha clitoridectomia, però sí que hi ha una situació de pressió social, indefinició i vulnerabilitat que s’allargassa durant molts anys i que fa miques la salut mental de molts joves i adolescents fins al punt de portar-ne molts –les xifres fan feredat– al suïcidi. Quan la cosa és molt visible (recordeu el no-fenomen la balena blava), condemnem i ataquem el símptoma (el joc, l’app, etc.), però no la malaltia. La realitat, però, és tossuda: tant si en parlem com si no, tant si l’abordem com si no, tant si hi ha un joc pel mig com si no, el nostre món continua sent invisiblement salvatge i, sospito que els nous fitxatges fets els darrers anys –l’increment de la pressió amb la dictadura dels likes i del nombre de followers, la menor tolerància a la discrepància o a les cosmovisions diferents, el regne de la immediatesa que sembla incapacitar-nos per encarar la resolució d’un problema a mitjà termini– no ajuden a fer-lo més amable. Estaria bé, però, anar més enllà de la sospita. El 1897, Durk­heim posava en pràctica les seves regles del mètode sociològic per estudiar a fons el suïcidi, en un dels primers grans estudis de la Sociologia. Cent vint anys després, caldria fer un esforç similar per acabar amb un tabú que, invisibilitzat, és més perillós encara.