Deures de vacances (II)

En la meva última columna vaig comentar els encants de les descobertes geogràfiques. Avui, canviem de matèria per interessar-nos a la història. I, d’aquí a quinze dies, acabarem per les matemàtiques, que regeixen el nostre món i l’univers. Ara bé, el deure de vacances que us proposo en aquesta columna és, abans que tot, el de memòria, més enllà doncs de la història, en el sentit estricte de la paraula. Memòria que molt sovint ens falta, submergits per una multitud de temes d’actualitat, als quals tenim accés gràcies a aquesta eina fantàstica, però també perillosa, que és Internet. Així, podem saber el que està passant a Rússia, a Islàndia o en qualsevol altre lloc perdut del nostre món, però aquesta allau de notícies ens aparta massa sovint de la necessària anàlisi dels esdeveniments que han permès a Andorra de perdurar al llarg dels segles. Aquest cop d’ull al retrovisor sembla imprescindible per dur a terme la necessària adaptació del nostre país a la modernitat, que s’imposa amb una força a la qual difícilment resistim. No podem oblidar d’on venim, ni tampoc deixar de banda tot el que ha facilitat la construcció del país que avui coneixem. Però, en el mateix moment, tampoc podem quedar al marge de la transformació que ha conegut la societat. Ara bé, a vegades aquesta evolució ve a topar amb les nostres limitacions institucionals heretades d’una història que emergeix l’any 1278. Aquesta herència sembla, de tant en tant, contrària a uns drets que avui dia han obtingut un reconeixement internacional. D’aquí davalla el dilema, mai resolt, de l’adaptació (o no) de les nostres institucions al món actual. La resposta a aquesta dificultat no és fàcil d’articular. D’una banda, perquè ve a col·lidir amb unes conviccions íntimes, dels uns o dels altres, que són tan legítimes, les unes com les altres. De l’altra, podria arribar a posar en perill una arquitectura institucional que no pot desaparèixer de cop i volta, sense implicar un trauma que difícilment superaríem. Resoldre aquesta paradoxa, fonament mateix del nostre Estat, ens obliga a un diàleg obert i respectuós amb l’únic objectiu d’assegurar el futur d’Andorra. Tasca, per cert, difícil però no impossible.