Benvolgut lector

Tu, que fulleges el diari mentre fas un cafè. O tu, que llegeixes aquestes línies en suport digital. També tu, que el dilluns, al taulell del bar, a primera hora, has agafat per error el diari de diumenge. Ho sé, d’aquí a poques hores aquesta pàgina servirà per embolicar l’entrepà d’algun treballador informat o estarà estesa a terra com una catifa perquè no trepitgin allà on acaben de fregar. Benvolgut lector –neutre genèric que sobretot inclou les benvolgudes lectores–, ens hem trobat en aquestes pàgines cada quinze dies. A vegades ens hem creuat de casualitat. Buscaves una altra notícia i en passar l’editorial m’has vist i t’has aturat amb una pregunta al cap: a vere què diu l’Iñaki? N’hi ha que, en lloc del nom, roseguen un aquest que té un deix lleugerament despectiu, però no em molesta: a vere què diu, aquest? A vegades jo també ho faig. Hi ha dies que l’article t’ha agradat; altres diumenges tenies pressa i de seguida has vist que no t’interessava el que pogués dir; i encara algun cop que has acabat el Foc i lloc d’esma perquè la cosa feia llufa i has agraït que com a mínim l’article fos curt.

De moment, avui, has arribat fins aquí i encara rumies cap a on va la cosa. És una sensació estranya, oi? En un món tan controlat i previsible, aquesta incertesa mínima encara té un no-sé-què. Però el text avança i vols tenir alguna pista, un refotut indici per saber com interpretar el que estàs llegint. Perquè això és com un joc i ja no esperes que jo t’ho digui, sinó que saps que has d’encertar-la tu. És divertit, eh? Sé que a vegades has dubtat de si parlava en serio o si feia broma. Quina dèria amb la ironia, sí. Altres cops t’has sentit desconcertat amb l’article –com avui, potser– i no estaves segur de si havies entès el que s’havia d’entendre –sense comptar que tant és el que jo pensi sinó que allò important és el que penses tu–. I prou de jocs: he d’admetre que hi ha gent que troba que parlo massa dels refugiats, del consumisme i les xarxes, de Catalunya i Espanya. I que per què no parlo de coses més concretes, de temes nostres. Però per a això ja hi ha els altres columnistes que ho fan millor que jo. Segur. A més, la realitat –l’andorrana, també– és com una ponentada xafogosa i asfixiant i jo no suporto bé la calor.